"El 29 de setembre és una batalla important, el primer pas d'una guerra més llarga"
Jordi Salvador és el responsable d'UGT a Tarragona des de maig de 2008. En aquests anys ha destacat per un discurs clar sobre la necessitat de fer autocrítica dintre dels sindicats, recuperar el "concepte de classe" i dur-lo a la pràctica per a lluitar i reprendre drets perduts. Un discurs necessari, que connecta cada vegada més amb els treballadors i la nostra situació social. A continuació publiquem un extracte de l'entrevista realitzada el passat mes de juliol per Manu Vidal, Xosé L.Puime i Jordi Aguadé.

Militant.- En diverses ocasions has manifestat que “cal recuperar el concepte de "classe treballadora" que alguns han volgut bandejar al Segle XIX, i que avui segueix sent tan vigent com llavors”. En quin sentit planteges que cal recuperar aquest concepte?

Jordi Salvador.- Que existeixen les classes socials és un fet irrefutable (...) hi ha un 60% de la gent que viu amb menys de 1.000 euros, hi ha una majoria que viu de llogar la seva força de treball, i hi ha qui té els mitjans de producció i qui no els té. Han negat això perquè el poder té molta por que la gent prengui consciència de la força que té (…) saben que ells estan dalt perquè uns altres estan baix. El dia que els de baix no vulguin que estiguin els de dalt no hi ha cap força que ho pugui parar.

M.- La lluita més important dels últims temps ha estat la dels treballadors del metro de Madrid. La dreta, el govern i la premsa van trigar molt poc en ratllar-la de vaga salvatge per a tractar d'aïllar-los.

JS.- A mi el que em sembla salvatge és aquest sistema, que condemna a la pobresa a milions de persones, que duu a l'extinció de l'espècie humana i el planeta, a escala global, però si parlem a una escala més local, el que realment és violent, és que la gent hagi de viure amb 700 euros o menys, o hagi d'estar tota la seva vida encadenat a un treball en les mateixes condicions. És una violència que hagis treballat per a tenir una pensió i ara et canviïn les regles, és també una violència que no es compleixin els convenis, violència és el que fa la banca, violència és condemnar a la gent a la misèria, a l'exclusió social… Enfront d'això la gent té dret a la legítima defensa, perquè si no anem a un món molt pitjor que el que teníem.

M.- En els últims anys les lluites sindicals han estat sobretot lluites defensives contra atacs o retallades i en el camí els treballadors hem perdut drets. No creus que seria necessari llançar lluites per recuperar i guanyar nous drets (prohibir la subcontractació abusiva o les deslocalitzacions, recuperar menjadors en les empreses, etc.)?

JS.- Absolutament d'acord. I jo faria una autocrítica: Hem cedit massa i ens hem concentrat en la defensiva. Jo penso que, en primer lloc, cal passar a l'ofensiva per a recuperar drets laborals enfront de la precarietat, els contractes d'obra i servei, acabar amb la infelicitat que suposa no tenir garantit el modus vivendi, no poder muntar una família…. En segon lloc, estem en un estat que està privatitzat completament. Hi ha gent que parla de nacionalitzar la banca i jo penso que una part cal nacionalitzarla, però el que cal recuperar per a la gent és el propi Estat, no pot ser que la gran banca i el lobbie econòmic tingui absolutament tot, tingui les autopistes, l'aigua, el llum, el petroli, la sanitat. Hi ha coses que no poden estar en mans privades. La resta és discutible,
però el que em sembla indiscutible és que aquelles coses que el capitalisme té en monopoli, millor que les tinguem nosaltres.

M.- Davant el 29-S, creus que amb un dia de vaga serà suficient per a frenar els atacs del govern?



JS.- No, el 29-S és un primer pas. La vaga no és una fi, és un mitjà per a aconseguir uns objectius, centrals i concrets, perquè si no és així ens perdem. Hem de parar la reforma laboral, aconseguir que no hagi retallades i frenar el de les pensions que és un tema que ve d'aquí a no res. Penso que el 29 és una batalla important, però la guerra és més llarga. I és una batalla important, perquè aquí ens jugarem que això sigui una autopista de vuit carrils per al poder o no ho sigui, i per això cal guanyar-la. Ara bé, no és la fi, cal passar més a l'ofensiva, i per a això aquesta és la primera batalla.

M.- Els teòrics del capitalisme han repetit moltes vegades que el sistema actual no té alternativa i que el seu model és el millor. Quina és la teva opinió?

JS.- No es pot acceptar un model que té 4,5 milions de persones que no poden guanyar-se la vida. Un sistema que fa sofrir a 4,5 milions de famílies a mi no em val. Penso que evidentment hi ha alternativa, però també és veritat que ens fa falta més pensar, debatre, dialogar, llençar-nos les coses en cara i trobar espais no endogàmics ja que tenim una tendència a tancar-nos en el nostre quiosquet... Ara bé, el sistema capitalista té en la seva essència la destrucció del planeta i de l'espècie, el lliure mercat està clar que no es regula ni es controla, no té sentiments ni té humanitat, el capital només té interessos. És com un animal, si deixem a aquesta bèstia carnívora sense control, acaba devorant tot el que hi ha al seu al voltant. Hi ha coses que no poden estar sotmeses a la llei de l'oferta i la demanda, no es pot comerciar amb l'aigua, els aliments, fins i tot amb el dret a l'habitatge on s'ha especulat, i faig aquí també una autocrítica: ho hem permès. I en això s'han anat molts punts de salari; quant poder adquisitiu vam perdre amb les hipoteques? Penso que els sindicats hauríem d'estar molt més allà d'on ens volen arraconar, que és la negociació col·lectiva. Aquí l'única que va reaccionar va ser una part de la societat civil a través del moviment per l'habitatge. Hem de pensar i ser àgils en la resposta, el pensament ha d'estar lligat a l'acció, si no seria xerrameca. No podem ser tan burocràtics i lents. Encara així les organitzacions fortes, són les úniques capaces de plantar cara al capital, els amateur no.