Ofensiva
reaccionària de la burgesia catalana i auge de la lluita de classes a Catalunya
Com unir la
lluita contra les retallades socials i la defensa del dret a
l’autodeterminació?
El govern de CiU ha posat de relleu en un temps
rècord que tota la propaganda electoral sobre “el govern dels millors”, una
política orientada a la sortida ràpida de la crisi generant ocupació i ajudant
els més necessitats, no era més que això: pura propaganda. La política portada
a terme pel govern d’Artur Mas no deixa lloc a equívocs: el govern dels
banquers i capitalistes catalans vol marcar la pauta dels atacs a tot l’Estat.
Les retallades socials aprovades malgrat el rebuig
aclaparador de treballadors i usuaris signifiquen el retrocés més gran en
dècades: una retallada social del 10% i 20.000 acomiadaments a l’Administració
pública, de conseqüències especialment greus en educació i sanitat. A les
escoles i instituts públics, la retallada de la despesa ordinària supera el
40%, fent que cada centre s’hagi de “buscar la vida” per obtenir finançament.
La degradació de l’escola pública, amb falta de recursos i professors, aules
massificades i amb més de 1.000 barracons, va de la mà de la seva major
privatització. A la sanitat, on la retallada és del 14%, la reducció de
personal, llits i quiròfans, i el tancament de centres sanitaris, representa un
atemptat directe contra la vida dels joves i els treballadors. Mentrestant, la
patronal de la sanitat privada es frega les mans davant dels beneficis
fabulosos que obtindran gràcies a les retallades.
La veritable cara reaccionària de la dreta catalana
es veu clarament en la repressió i criminalització dels immigrants, negant-los
l’atenció sanitària als indocumentats els primers sis mesos, i en la repressió
contra el moviment 15M, combinant brutals càrregues policials amb la
infiltració d’agents de paisà per provocar els aldarulls que justifiquin la
repressió.
Per dur a terme aquesta política reaccionària no han
dubtat a arribar a un acord de legislatura amb el PP, que anticipa un possible govern
PP-CiU després de les eleccions del novembre. Les pomposes declaracions en
defensa de Catalunya s’han esfumat davant del realment important: atacar les
conquestes socials dels treballadors.
Ressorgiment
de la qüestió nacional catalana
En paral·lel a la crisi econòmica capitalista, a
l’increment dels atacs contra els drets socials i democràtics, i a l’auge en la
lluita de classes durant els últims anys, hem vist també un ressorgiment de la
qüestió nacional catalana. Les consultes sobre la independència organitzades a
centenars de municipis catalans han recollit més de 800.000 vots, i diferents
enquestes xifren entre el 25% i el 40% dels catalans partidaris de la
independència.
Tot i que quan realment es va veure en tota la seva
magnitud va ser a la multitudinària manifestació del 10 de juliol de l’any
passat. Després d’anys d’ofensiva reaccionària de la dreta espanyola (amb el
silenci o col·laboració dels dirigents del PSOE) contra els drets democràtics
més elementals, escampant prejudicis com la suposada (i falsa) persecució del
castellà a Catalunya o la campanya contra l’Estatut, la gota que va fer vesar
el got va ser la sentència del Tribunal Constitucional. Un milió i mig de
persones van sortir al carrer contra aquesta imposició sota el crit d’Independència.
Aquest procés posa de manifest, en primer lloc, que
l’opressió nacional és una realitat objectiva, sentida així per molts joves i
treballadors catalans. No és simplement un “invent” del nacionalisme català,
sinó que té unes arrels socials i històriques molt profundes. Tot aquell que no
comprengui això, sens falta adoptarà una postura espanyolista. Com deia Lenin:
“No reconèixer l’opressió de les nacionalitats històriques significa en els
fets posar-se del costat de la nació opressora”.
I, en segon lloc, està íntimament vinculat amb la
crisi del capitalisme i la lluita de classes. Des de l’inici de la crisi
econòmica, tots els intents de la classe obrera de respondre als atacs del
govern i els empresaris, han xocat amb la política de fre dels dirigents
sindicals. Malgrat això, han empès en la direcció d’unir els diferents
conflictes donant una perspectiva general a la lluita: les mobilitzacions
contra els acomiadaments a Nissan el 2008, que van agrupar a milers de
treballadors en lluita a altres empreses, i més recentment a
Malgrat l’èxit de la vaga (o, més ben dit, per
aquest motiu), els dirigents sindicals no van donar continuïtat a la lluita,
mentre que els treballadors francesos i grecs responien de forma contundent amb
mobilitzacions continuades que van causar un gran impacte. Al gener van firmar
amb govern i patronal l’infame pacte social, que amplia l’edat de jubilació als
67 anys i retalla les futures pensions.
El descontent social enorme acumulat a la base de la
societat i la disposició a la lluita dels joves i treballadors ha xocat i xoca
amb la política de col·laboració de classes dels dirigents sindicals. Aquesta
és la raó principal de l’explosió social que s’ha desenvolupat en el moviment
15M, posant de manifest que entre els joves i els treballadors no hi ha
resignació, sinó una clara disposició a la lluita de masses. I aquesta és també
la causa de fons del ressorgiment de la qüestió nacional catalana. En un cert
sentit general, la manifestació del 10 de juliol, l’onada de consultes
independentistes, l’èxit de
La demagògia
“independentista” de la burgesia catalana
La burgesia catalana històricament ha utilitzat la
qüestió nacional i els sans sentiments nacionals i aspiracions de les masses a
Catalunya, per desviar l’atenció de la seva política real i per obtenir una
base social i electoral amb la que negociar amb la burgesia espanyola i el
govern central el repartiment del poder i de la plusvàlua, via impostos,
inversions, transferències, subvencions a les exportacions i aranzels a les
importacions. Darrerament, CiU ha accentuat aquesta demagògia: es posen al
capdavant de la manifestació contra la retallada del TC, fan grans proclames en
defensa de la llengua i la cultura catalanes, donen suport a les consultes
independentistes, i fins i tot l’insigne Jordi Pujol va votar a favor de la
independència a la consulta de Barcelona, el mateix reaccionari que va
convertir Catalunya en
La qüestió del dèficit fiscal i el concert econòmic
és una de les qüestions que la burgesia catalana està removent amb més èmfasi.
Sota l’irreprotxable argument que “els catalans gestionem els impostos que
paguem”, el govern de CiU pretén ocultar la seva política de retallades socials
i transferir la responsabilitat d’aquestes al govern central. Però els
treballadors de la sanitat pública no s’han deixat enganyar. Les consignes no
han estat “No a les retallades, sí al concert econòmic”, com li hauria agradat
a CiU, sinó “No hi ha pa per a tant xoriço” o “Artur Mas, a quina mútua vas”,
dirigint la lluita contra el Departament de Salut i el govern de CiU.
És indubtable que el dèficit fiscal i la desinversió
històrica de l’Estat a Catalunya és una realitat, com vam poder comprovar en el
col·lapse del transport ferroviari de fa uns anys. Però a la burgesia catalana
l’importa un rave el transport públic, o l’educació i la sanitat públiques. Amb
o sense concert econòmic, amb o sense dèficit fiscal, duran a terme les
retallades socials i atacs perquè l’objectiu veritable que persegueixen no és
ni disminuir el dèficit de l’Administració ni millorar la “confiança dels
mercats”, sinó simplement incrementar els beneficis empresarials a costa del
patiment dels treballadors, pensionistes i joves.
La qüestió clau és la política de col·laboració de
classes dels dirigents de l’esquerra. Davant de la demagògia nacionalista de
CiU, es limiten a fer-li el cor a Artur Mas, defensant una política d’”unitat
nacional” amb la burgesia catalana. Aquest front comú amb la patronal catalana
i CiU l’únic que aconsegueix és netejar la imatge de la dreta i donar-li un
marge de maniobra del que manquen en el terreny de la lluita de classes.
Unir la
lluita contra l’opressió social i nacional
L’única forma efectiva de lluitar en defensa dels
drets democràtics nacionals és adoptant una perspectiva de classe: denunciar
les maniobres i veritables intencions espúries de la burgesia catalana i
impulsar la lluita en defensa dels drets democràtics nacionals (incloent-hi el
dret a l’autodeterminació) vinculant-la tant a la lluita contra les retallades
socials a Catalunya com en el conjunt de l’Estat. Així es podria trencar amb
l’estratègia de divisió dels treballadors en línies nacionals que propugnen les
burgesies espanyola i catalana, escombrar amb els prejudicis anticatalans i
antibascos, i unir de forma voluntària als treballadors i joves del conjunt de
l’Estat.
Els marxistes defensem el dreta a la independència
de forma inequívoca. La qüestió important és quina classe social i amb quins
mètodes es durà a terme. Donant suport a qualsevol burgès mediàtic que es
proclami independentista, com el cas de Joan Laporta o d’altres que sortiran en
el futur, o donant suport ala burgesia catalana en temes com la llengua o el
concert econòmic, no se li fa cap favor a la causa dels drets democràtics
nacionals de Catalunya.
Des del nostre punt de vista, la política bolxevic
portada a terme per Lenin i Trostki sobre la qüestió nacional està plenament
vigent. Els treballadors i la joventut (de Catalunya, d’Euskal Herria, Galiza,
i també del conjunt de l’Estat) són els únics realment interessats en rebutjar
qualsevol tipus d’opressió nacional i social. La conquesta dels drets
democràtics nacionals sota el capitalisme és una utopia reaccionària, és un
engany. Només expropiant la banca i les grans empreses i posant-les sota la
gestió de la majoria de la societat, transformant la societat en línies
genuïnament socialistes, serà possible aconseguir unes condicions de vida
dignes i conquerir els drets democràtics nacionals.
