El passat divendres 2 de setembre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va aprovar un aute pel qual, en un termini de dos mesos, imposa la instauració a Catalunya d’una doble xarxa educativa pública, una en català i l’altra en castellà, el que representa un atac gravíssim als drets democràtics del poble català en general i, molt en particular, dels interessos de la classe obrera catalana i de la resta de l’Estat.

Aquesta decisió del TSJC està en total harmonia amb l’estratègia del PP i d’altres associacions conservadores i obertament ultradretanes, que han adoptat la bandera de l’espanyolisme i dels prejudicis anticatalans i antibascos com un dels eixos fonamentals de la seva estratègia política. El PP, en complicitat absoluta amb els sectors més reaccionaris de l’aparell de l’Estat, ha fet de la qüestió lingüística, en concret de la suposada (i realment inexistent) discriminació i fins i tot persecució del castellà a Catalunya, un dels seus principals eixos d’agitació i cohesió de la seva base de suport electoral.

El castellà no està en perill a Catalunya. Mai ho ha estat. Segons tots els informes internacionals, els estudiants catalans coneixen i fan servir el castellà al mateix nivell que qualsevol estudiant de la resta de l’Estat. A l’última avaluació que fa el govern sobre el coneixement del castellà als alumnes de 2n d’ESO, els estudiants catalans van obtenir 502 punts, dos per sobre de la mitjana estatal i més que a Madrid o Andalusia, per posar dos exemples.

Malgrat els intents sistemàtics de la reacció, no han aconseguit dividir a la classe obrera i a la joventut catalana en funció de la llengua. En aquest sentit, no hi ha un conflicte lingüístic a Catalunya i hi ha una convivència total entre la població que fa servir fonamentalment el castellà i la que empra el català. Els enfrontaments que s’han produït a Catalunya en els últims mesos, igual que a la resta de l’Estat i a Europa, han estat entre rics i pobres, és a dir, entre la burgesia (catalana i espanyola), que vol destruir la sanitat i l’educació públiques, i els treballadors i els joves (catalanoparlants i castellanoparlants, catalans o immigrants). La unitat de la classe obrera, per sobre de la llengua que fa servir, és una conquesta molt important que cal preservar com una prioritat absoluta.

La decisió del TSJC, que alhora s’empara en la sentència escandalosa del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del juny de 2010, no respon, per tant, a l’afany de justícia o als interessos d’una majoria social. Ha estat esperonada i promoguda per una petita minoria política i social a Catalunya que, en canvi, té poderosos vincles amb l’aparell judicial i estatal, un aparell que, per cert, no ha estat depurat des de la dictadura franquista. Si les exigències del TSJC es portessin a terme, amb la instauració d’una doble xarxa educativa, s’estarien posant les bases objectives per a una divisió perillosa de la classe obrera i de la joventut en línies lingüístiques. Una divisió que està completament injustificada des del punt de vista del coneixement i l’aprenentatge del castellà a Catalunya.

Per descomptat, aquesta mesura també aniria en detriment del català, una llengua que, malgrat no patir la persecució brutal que patia sota la dictadura franquista, segueix sent una llengua oprimida. Per als capitalistes, sempre serà més rentable fer servir el castellà pel seu major nombre de parlants. Això es veu a tota la producció capitalista: mitjans de comunicació, béns de consum, oci... La majoria dels mitjans de comunicació de masses a Catalunya són en castellà, per no parlar del cine i publicació de llibres, etc. L’ús del català com a llengua vehicular a l’escola a penes contraresta el domini que el castellà té a nivell general. A més a més, i això és clau, l’ús del català com a llengua vehicular a l’ensenyament és acceptat i defensat per una majoria social aclaparadora a Catalunya, pels sindicats, pel professorat, per les associacions de pares i estudiants.

El nostre rebuig rotund a la decisió del TSJC no vol dir, en absolut, que donem suport a CiU, ni a la seva política ni als seus gestos demagògics. Amb el cinisme que caracteritza a la burgesia catalana, mentre clama contra la decisió del TSJC i mira d’aparèixer com la defensora del català, està imponent retallades salvatges a l’educació pública (amb el suport del PP i el diputat “independentista” Laporta), el que constitueix el pitjor atac a l’aprenentatge del català i a l’ensenyament en general. Mentre tot el procés legal que finalment va desembocar en la decisió del TSJC ja estava en marxa i era de coneixement públic, CiU ha estat al capdavant de la repressió contra la joventut i en l’aplicació de mesures racistes i discriminatòries contra els immigrants, com en el cas de l’atenció sanitària. Fins i tot des del punt de vista de l’ús del català com a llengua vehicular a l’ensenyament públic i de defensar una xarxa educativa pública única, cal recordar que van ser els sindicats, associacions i partits d’esquerres els que es van mobilitzar els anys 70 i 80. CiU només utilitza la qüestió nacional per als seus propis beneficis.

Els sindicats porten mesos callats davant dels atacs salvatges que està patint la classe obrera. És una actitud imperdonable. Davant d’aquest nou atac, és urgent que, justament els representants dels treballadors, es posin al capdavant de la lluita i vinculin el rebuig a la imposició reaccionària i antidemocràtica del TSJC amb la defensa de l’educació pública i els serveis públics. De no fer-ho, serà CiU la que demagògicament mirarà de situar-se al capdavant de la lluita en defensa del català, per a manipular-la, descafeïnar-la i mantenir-la al marge de les mobilitzacions contra les retallades socials. És justament la classe obrera, aliada amb les altres capes socials oprimides, la classe social més interessada en aturar els atacs dels capitalistes i de l’aparell de l’Estat reaccionari. El camí: mobilitzacions, assemblees a barris i fàbriques, un sindicalisme combatiu i democràtic i la convocatòria urgent de la vaga general dintre d’un pla de lluita i mobilització.

L’oposició a la decisió del TSJC no s’ha de defensar només a Catalunya. L’esquerra política i els sindicats han d’iniciar una campanya d’explicació de la realitat catalana, denunciant a Madrid, Andalusia, Castella... les mentides i la demagògia de la dreta i vinculant la lluita pels drets democràtics a la lluita contra les retallades socials. Aquest és el camí per unir per sobre de divisions nacionals i combatre junts contra l’enemic comú: la burgesia i el sistema capitalista.