El passat mes de juliol Fèlix Millet es veié implicat en una investigació de la fiscalia de Barcelona en que s’intenta aclarir el desviament de diners per part de l’Associació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana i de la Fundació Orfeó Català de la que ell era president. Dia rera dia creix les implicacions del cas que protagonitza Millet i la seva mà dreta Jordi Montull ex director administratiu de la Fundació Orfeó Català imputats per apropiació indeguda i falsedat. El cas ha generant un fort malestar entre tota la classe política i especialment entre la burgesia catalana de la que Millet és un destacat membre.
Qui és Fèlix Millet?
Fèlix Millet és fill d’una coneguda família benestant catalana, el seu pare era president del Banco Popular, i forma part del que ell anomena “societat civil” eufemisme amb el que s’autoanomena la burgesia catalana. Fou membre de l’empresa immobiliària Renta Catalana, on el 1983 fou acusat d’estafa i fou enviat dues setmanes a presó de forma preventiva. Ha estat president o vicepresident des de l’any 1980 fins a l’actualitat de múltiples empreses i fundacions: el Liceu, Revista Musica Catalana, Fundació FC Barcelona, Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria, Bankpyme, Agrupació Mútua, Fundació Pau Casals, Fundació Güell, Fundació Bayer, i un llarg etcètera. L’any 1990 crea la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música de la qual fou president. El 1999 rep la Creu de Sant Jordi que es concedeix als catalans il·lustres.
Amb qui es relaciona Fèlix Millet?
En una entrevista publicada a El Periódico el dia 3 d’octubre d’aquest any i que va ser realitzada el 2001 per dos periodistes que estaven escrivint un llibre sobre les elits polítiques, econòmiques i culturals de Catalunya Fèlix Millet, amb una franquesa pròpia de qui es sap part d’una casta social superior, explica amb detalls les relacions personals que té amb banquers, empresaris i polítics del país.
Aquest és un resum: Millet té relacions de primera mà amb el president del FC Barcelona Josep Lluís Núñez (ara mateix està sent investigat junt amb el seu fill per donar tracte de favor a un inspector d’Hisenda, El País, 14/10/2009) propietari d’un importantíssim grup immobiliari: Núñez y Navarro. Aquest li demana que entri al Barça i el situa com vicepresident del club i com a vicepresident de la Fundació del Barça. Porta endavant la Fundació i explica els motius pels quals les grans fortunes en feia donacions: “(...) la gent s’hi apunta per anar a la llotja del Barça, perquè si vols parlar amb el (ministre d’Afers Estrangers) Josep Piqué l’enganxes allà a la mitja part i no cal que demanis hora i t’esperis 15 dies. És veritat. I com aquest cas molts.”.
A mesura que transcorre l’entrevista cita totes les entitats en està posat, en són tantes que no dubte a dir als periodistes que “Ja us donaré un curriculum”, però les més destacades són el Palau de la Música, l’Agrupació Mútua, La Caixa, el Liceu i el Barça.
Quan li pregunten per les relacions entre les persones amb “cognoms il·lustres” respon: “Molt senzilles. Ho dic sempre. Hi ha unes 400 persones, no n’hi deuen haver gaire més, que ens trobem a tot arreu. (...) hi ha un nucli familiar, la mateixa empresa familiar, ens veiem coincidint en moltes coses, tant si som parents com si no”.
A l’escola Virtèlia coneix a Pujol, Miquel Roca i Pasqual Maragall. El pare de Millet va donar feina als pares de Roca i Maragall. Passa l’estiu amb els Maragall, “amb tota la família del Pasqual” i el president de la Diputació el marquès de Castellflorite.
I també té relacions amb persones d’altres famílies conegudes els vincles dels quals és el catalanisme. “Tot el que està relacionat amb qüestions catalanistes, amb la fundació d’Òmnium Cultural, tota la feina dins del Palau durant el franquisme estava molt lligada a aquestes qüestions. Famílies distingides per la seva defensa d’una cultura, d’un idioma...Així com hi havia un grup diguem-ne elitista, el del tèxtil i tal, no era una qüestió de diners sinó de supervivència del país.”
Diu Millet que pel seu pare “el gran hobby era el país, el catalanisme, i finançava coses d’aquest tipus per defensar-se de l’opressió que teníem en aquell moment (...)”.
El seu germà Xavier va ser el primer candidat de Convergència i Unió a l’ajuntament de Barcelona i també va entrar a la directiva d’Òmnium cultural. És parent de Narcís Serra. Va estar al Cercle d’Economia amb el Corominas i un altre germà, el Joan, va estar a Banca Catalana amb els Pujol i altres.
I a la pregunta: Hi ha algun altre àmbit en que es trobin? Respon: “Hi ha el grup d’institucions, el G-16, que ens reunim cada mes o mes i mig per dinar. Intercanviem opinions sobre situacions d’aquí. El Centre Excursionista de Catalunya, l’Ateneu, l’Orfeó, el Barça, l’Espanyol, el Círculo Ecuestre, que és una història d’un altre tipus, el Cercle del Liceu, el Tennis Barcelona, el Polo... Són institucions… El Cercle d’Economia… Jo a Piqué el vaig conèixer en un d’aquests dinars, perquè ell va ser president del Cercle d’Economia, i un dinar cada mes et dóna una relació... Quan hi ha un criteri únic, cadascú en el seu camp, l’explica. A vegades ha vingut l’alcalde de Barcelona.”
El cas Millet
El cas ve precedit per dos fets sorprenents. Per una banda la fiscalia va haver de sol·licitar quatre vegades la imputació de Millet i Montull al jutjat d’instrucció número 30 de Barcelona. El jutge va desestimar les tres primeres a pesar que els imputats ja havien confessat diversos delictes (ara sabem que no tots). (El Pais, 6/10/2009). I per altra banda Hisenda va ignorar el 2002 una denúncia anònima detallada de l’espoli que estava patint el Palau. Ara quan ja s’ha destapat el delicte per altres mitjans Hisenda li sembla que si és rellevant enviar aquesta denúncia al jutge. (El Pais, 9/10/2009).
El fet és que fa anys Millet, Montull i altres implicats han desviat diners de la entitat que dirigien cap a finalitats poc altruistes.
I on han anat a parar els diners pel que sabem fins ara? Una part dels diners han anat a parar al patrimoni personal de Millet, familiars i demés implicats: viatges, reformes en immobles de propietat, dietes, sous, etc. Els diners que inicialment el propi Millet va reconèixer que havia malversat s’han multiplicat i cada dia que passa la xifra augmenta. Ara ronda els 10 milions d’euros.
Un altra part dels diners desviats van anar a parar a la Fundació Trias Fargas, la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit d’Artur Mas. Aquí els comptes tampoc quadren. Entre el 2001 i el 2008 la fundació de CDC va rebre de la Fundació Orfeó Català 569.900 euros segons fonts de CDC, però la fundació de Millet sol declara haver entregat 188.416 euros a altres entitats. (El País, 7/10/2009).
L’any 2005 en un dels pocs exercicis en que la fundació de CDC va fer constar l’origen de les aportacions es pot observar que el 90% d’aquestes venen de la fundació de Millet i una desena de constructores: Copisa, Comsa y Fomento de Contrucciones y Contratas controlada per Esther Koplowitz entre altres. (El País, 9/10/2009).
Millet també va desviar fons de la fundació per a pagar els deutes que tenia l’exlider d’ERC Àngel Colom, demagog entre els demagogs, després de dissoldre l’efímer Partit per la Independència que liderava conjuntament amb Pilar Rahola, demagoga entre les demagogues. Colom, actual dirigent de CDC diu que va rebre 72.000 euros i nega haver cobrat 150.000 euros que consta en el rebut que ell mateix va signar.
Tan Artur Mas com Colom han respost a les implicacions que això suposa amb la tàctica de pilotes fora. Mas diu que els socialistes usen l’embolic per respondre als mals resultats electorals que auguren les enquestes. I Colom “que si els socialistes volen, perquè d’aquí ve l’atac, si...me volen matar políticament que es posin a la cua perquè ja fa anys que altres ho van intentar i no ho van aconseguir” i després reivindicà el seu independentisme inquebrantable.
Que està en joc amb el cas Millet?
La burgesia catalana ha tingut sempre molta cura en conservar el que s’ha anomenat “oasi català”, una espècie d’acord tàcit de la classe dirigent per aparentar una capacitat de diàleg en que era possible sempre arribar a acords. Aquesta classe dirigent sempre ha tenyit el seu discurs d’un gran amor a la pàtria i a la cultura doncs la burgesia catalana té plena consciència que el sentiment d’injustícia nacional que està arrelat en extenses capes de la població catalana, ben usat, pot tenir fantàstics rèdits polítics i econòmics. Usar el sentiment d’injustícia nacional és una carta que han de mimar. Millet és un cas paradigmàtic d’aquest joc: aparentar interessar-se pel destí del país, de la seva cultura i llengua, fins i tot ostentar com una medalla la repressió que “van patir” sota el franquisme, per guanyar-se simpatia davant d’un sector de la població de Catalunya per després utilitzar aquest prestigi en les negociacions pel pastís del pressupostos estatals o en la lluita de classes reivindicant-se els representants dels interessos generals de Catalunya.
Però a més el cas posa sobre la taula una realitat molt concreta i que els estrategs de la burgesia empren molts esforços en mantenir amagada. Aquesta realitat és que “400 persones”, polítics, homes d’estat, empresaris i banquers, que es coneixen tots entre tots i que estan units per llaços familiars, de coneixença o d’amistat i sobre tot per uns interessos comuns de classe, a la pràctica gestionen el destí del país.
En el cas que la “opinió pública” catalana tingui la sensació que en aquest cas no s’arriba fins al final això pot fer més gran encara l’abisme entre la política oficial i el sentir general de la població. Aquest fastigueix ja s’ha reflexat en diverses comtesses electorals, especialment la darrera, les eleccions europees d’aquest any on Catalunya es va abstenir en un 62,46%.
Però tornant al cas no deixa de ser irònic que Millet que predica tanta catalanitat, a part de ser un delinqüent, formi part de l’Institut Catalunya Futur, la secció regional de la Fundación para el Análisis i los Estudios Sociales, les FAES presidides per José Maria Aznar. Una entitat dedicada a generar opinió i que és, com tothom sap, ultrareaccionària i espanyolista fins a la nàusea. De fet Millet, en la visita que va fer Aznar al Palau l’octubre del 2002, li va sol·licitar una nova aportació al Palau per a millora de les instal·lacions i dit i fet: de 9’6 milions d’euros que ja s’havien acordat el 1999 es van sumar tres milions més. (El Pais, 1/10/09).
El darrer episodi vergonyós del cas és al que afecta a la comissió de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. El 15 de juliol va acordar per unanimitat atorgar la medalla d’or al Mèrit Cultural a Millet “per la seva labor al front d’aquesta institució centenària (...), per haver dotat a l’Orfeó Català dels recursos necessaris per a adaptar-se als canvis socials, econòmics i culturals que han transformat la societat civil catalana en els últims 30 anys, i per liderar el somni llargament perseguit de convertir el Palau de la Música en un emblema artístic i cultural reconegut a tot el mon”. Ara aquesta medalla se li ha retirat però no deixa de ser significatiu el cercle tancat en que es mouen els reconeixements.
Aquest cas junt amb el cas Gürtel que afecta al PP i a altres que es fan públics dia a dia generen una forta desconfiança cap aquesta “societat civil” que tot ho mou. La crisi capitalista es vol fer pagar a la classe obrera amb augments d’impostos indirectes i amb retalls socials. De fet ja la paga amb l’augment massiu de l’atur. I no obstant davant nostra no es para de moure i manejar xifres milionàries entre casos de corrupció i casos perfectament legals (per exemple la jubilació de milions d’euros bruts anuals que cobrarà el conseller delegat del BBVA, José Ignacio Goirigolzarri, amb un fons de 52 milions d’euros del banc per assegurar que rebi de forma vitalícia aquesta quantitat, El Pais, 1/10/2009). I això fa pensar que el problema no és “la falta de diners” si no en mans de qui estan aquests diners i quina finalitat tenen aquests diners. Sota el capitalisme ja ho sabem.
