EL PROBLEMA DE LA VIVENDA
El preu de l'habitatge en termes reals va créixer gairebé 14 vegades més que els salaris en els últims 17 anys, segons un informe de CCOO analitzant el període de 1987-2004. Així, el preu mig dels pisos en aquest període va créixer més d'un 130%, mentre que els salaris van augmentar en un 9,6%.
Més del 70% dels ingressos salarials bruts de milions de treballadors es destinen a aquest concepte. El deute familiar a causa de la compra d'un habitatge va créixer en el primer semestre de 2006 un 23% pel que fa al mateix període de 2005, arribant a els 526.310 milions d'euros. I el preu de l'habitatge segueix augmentant. Segons Estadística Registral Immobiliària, en el primer trimestre de 2006 l'augment ha estat d'un 15,89% pel que fa al mateix període de 2005
. Aquesta situació suposa una espasa de Dàmocles sobre l'economia de milions de treballadors, vulnerable a qualsevol canvi en la conjuntura econòmica. De fet, l'actual tendència alcista dels tipus d'interès ja està tenint un gran impacte en les butxaques dels treballadors. El Euribor ha passat del 2,83% al gener de 2006 a un 3,4% al juny d'aquest mateix any. Això suposa en concret que per a un préstec de 120.000 € amb termini a 20 anys, la quota mensual augmenta en 76,8 euros, el que suposa 922 euros a l'any. I la tendència és que els tipus segueixin creixent.
Beneficis insultants de les grans constructores
En aquestes condicions, sobre la suor, l'esforç i el sacrifici de milions d'obrers, s'alcen els insultants beneficis de les grans constructores (el benefici net de FCC en la primera meitat de 2006 va anar de 258,5 milions d'euros, el que suposa un 33,9% més pel que fa al mateix període de l'any anterior. Ferrovial va obtenir un increment de beneficis del 19,8% i i ACS d'un 38%) i dels grans bancs (la banca va obtenir uns beneficis en els primers sis mesos de 2066 de 8162 milions d'euros, un 48,7% més que en el mateix període de 2005, acaparant el BBVA i el Santander el 80% d'aquest benefici).
Estem assistint a un transvasament massiu de riquesa de la classe treballadora a les mans dels capitalistes. El mecanisme és simple; el preu de l'habitatge està pels núvols (pel control que els capitalistes exerceixen sobre el sector), l'obrer paga a l'empresa constructora aquest preu desorbitat gràcies a un crèdit que li ha concedit el banc, el qual haurà de retornar en 20, 30 i fins i tot 40 anys a un determinat tipus d'interès. Realment el que tenim en la pràctica és al banc propietari de l'habitatge i al treballador pagant un astronòmic lloguer per a tota la vida que suposa un muntant final que suposa una quantitat molt major que la ja escandalosa quantitat que en el seu moment es va embutxacar el constructor.
L'alt preu de l'habitatge té un component decisiu d'especulació, encoratjat pels capitalistes per a aconseguir marges de beneficis astronòmics. Referent a això Engels escrivia en 1872 en el seu llibre Contribució al problema de l'habitatge, el següent: “La veritat no obstant això, és que ja avui existeixen en les grans ciutats edificis suficients per a resoldre de seguida, si se'ls donés una ocupació racional, tota la veritable penúria de l'habitatge. Això solament pot assolir-se, naturalment, expropiant als actuals posseïdors i allotjant en les seves cases als obrers que manquen d'habitatge o viuen amuntegats en les seves.”
Aquesta especulació comença amb l'acaparament de grans quantitats de terreny per les grans empreses. La llei del sòl del PP de 1998, gràcies a la qual es va liberalitzar el sòl, va donar ales a l'especulació. La filosofia de com més sòl en el mercat, més oferta i per tant menys preu, s'ha convertit en una burla i el que ha aconseguit és fer més fàcil que les grans empreses puguin acaparar sòl per a així fer negoci.
Connivència i col•laboració de les administracions locals
Les administracions locals col•laboren requalificant els terrenys que més interessen als empresaris i en part també per a finançar-se. L'Ajuntament de Madrid, per exemple, ha multiplicat per quatre els seus ingressos des de 1999 per la venda de sòl públic. No hi ha dubte que aquest mecanisme és una gran font de corrupció , com posen de manifest les “Marbelles” que contínuament surten a la llum.
La necessitat d'un habitatge per a milions de treballadors i una conjuntura econòmica amb una expansió del mercat de treball i amb baixos tipus d'interès, unit als amplis marges de beneficis, augmentats per les facilitats de tot tipus donades per les administracions (locals, autonòmiques i govern central) i combinat amb l'aflorament de diner negre dels últims anys produït entorn de la implantació de l'euro, va atreure gran quantitat de capitals al sector de la construcció. Tots aquests elements combinats han generat una bombolla especulativa (que quan esclati, i ja hi ha símptomes d'estancament en el mercat, arrossegarà després de si a tota l'economia del país) d'enormes dimensions.
Aquesta necessitat bàsica per a milions de persones és tractada com una immensa font de beneficis, que els empresaris tenen fermament atrapada entre les seves arpes. De fet les administracions públiques han desaparegut pràcticament d'escena.
El nombre de VPOs de promoció pública ha estat d'unes ridícules 2.000 habitatges de mitjana des de 1999. Davant aquesta situació el govern del PSOE va plantejar públicament que la qüestió de l'habitatge seria una de les seves prioritats. Aquesta “prioritat” es va concretar en el pla d'habitatge que va presentar el govern Zapatero.
A més dels tristament famosos pisos de 30 m2 per a joves, els seus principals objectius són el de facilitar l'accés a l'habitatge a 730.000 famílies entre 2005-2008 (això cobriria el 20% de les necessitats reals), l'incloure en la nova llei del sòl que el 25% del sòl dels nous desenvolupaments urbanístics vagi A VPO, construir 105.000 habitatges destinades a ser llogades, crear la societat pública de lloguer (un organisme que actua d'intermediari entre l'arrendador i l'arrendatari).
És evident que aquestes mesures no serveixen, ni des de lluny, per a acabar de debò amb el problema, un exemple ho demostra: la societat pública de lloguer a l'any de funcionament havia gestionat la signatura de mil contractes de lloguer a preus que es trobaven un 19% més baixos que en li mercat lliure (la qual cosa és molt positiu per descomptat), però el problema és que, com els propis responsables d'aquesta societat han reconegut, aquests lloguers tramitats per aquesta societat pública no sobrepassaran el 2% del total del mercat.
Però el més greu és que analitzant el pressupost del Ministeri d'Habitatge per a 2006, aquest no arriba ni per a complir una petita part de dites objectives. Així el 41% del pressupost va a subvencions de fins a 10.000 euros per a l'entrada d'un pis. També per a subvencions per a facilitar l'accés a un lloguer a menors de 35 anys i també subvencions per als quals els lloguin.
L'habitatge: una font més de beneficis per al capitalisme
El govern enfoca el tema com un sector econòmic més sota el capitalisme,amb una taxa de beneficis que cal sostenir, assumint que un dels seus objectius prioritaris és evitar l'enfonsament dels preus. Respecte a la política sobre l'habitatge sota el capitalisme Engels escrivia: “En la societat actual, el problema de l'habitatge es resol exactament igual que altre problema qualsevol: per l'anivellació econòmica gradual de l'oferta i la demanda, solució que reproduïx constantment el problema i que, per tant, no és solució.”
Partint d'això el seu pla d'habitatge està elaborat perseguint abans de res el consens entre les empreses constructores, les immobiliàries i els bancs. Però l'únic pla capaç d'abordar seriosament el problema de l'habitatge, ha de començar per arrencar aquest sector de mans dels empresaris i banquers i treure'l del mercat. El pla de construcció d'habitatges i els recursos destinats a ell, deu estar orientat per la satisfacció de les necessitats de la majoria de la població, no pel benefici privat. No pot haver acord possible amb els quals s'enriqueixen a costa de la nostra suor i esforç.
És imprescindible engegar un pla estatal en coordinació amb ajuntaments i CCAA per a construir dos milions d'habitatges públics en quatre anys, per a garantir lloguers amb una renda no superior al 10% del salari. Aquesta mesura és inaplicable si el govern no conta amb els mitjans necessaris, per tant és necessari la nacionalització de les grans empreses constructores que fan d'un dret bàsic com el de l'habitatge un negoci multimilionari. A més el pla de construcció hauria d'estar controlat democràticament a través de les Associacions de Veïns, els sindicats obrers i les pròpies assemblees de joves i treballadors sense casa, en cada localitat de l'Estat.
D'altra banda és inacceptable que més de tres milions d'habitatges estiguin buits en aquest país. El govern hauria d'elaborar un pla per a obligar als seus propietaris a posar-les en règim de lloguer sense que aquests sobrepassin el 10% dels ingressos salarials, si es neguessin, els habitatges han de s'expropiats i convertides en públiques.
Altra mesura clau seria l'expropiació, sense indemnització, de tot el sòl acumulat pels grans promotors immobiliaris.
Aquestes mesures suposarien un enfrontament obert amb els grans capitalistes ja que una de les seves principals fonts de beneficis els seria arrancada per a passar a estar al servei de la societat, pel que només amb la lluita podrem fer-les realitat.
Hem d'exigir al govern la posada en pràctica d'un programa autènticament socialista; cap dels problemes fonamentals que ens afecten (accés a l'habitatge, sanitat, educació, pensions, etc.,) trobaran una solució duradora sota el capitalisme; és necessari expropiar als capitalistes i posar la riquesa de la societat, sota control dels treballadors, al servei de la satisfacció de les necessitats socials.
