La participació electoral ha estat una de les claus d’aquestes eleccions. El PP era conscient d’això i va tractar d’incentivar l’abstenció del vot d’esquerres, tractant de basar-se en la decepció d’àmplies capes de treballadors i joves cap al govern. A Catalunya les eleccions municipals de maig de 2007 van ser un avís seriós en aquest sentit, amb una abstenció rècord del 44% (56% de participació). La participació del 9 de març ha estat del 71’2%, per sota de la mitjana estatal (75’3%), i a mig camí entre l’enorme abstenció de l’any 2000 (64% de participació) i la gran mobilització del 2004 (77%). En aquestes eleccions el PSC ha agrupat el vot anti-PP, quan a les anteriors eleccions generals va estar més repartit entre el PSC, ERC i ICV-EUiA.

La campanya de CiU ha consistit per un costat en llençar el més tradicional llenguatge de la dreta (contra la immigració, defensa de la família, la llei i l’ordre, etc.), i per l’altre, com ja és tradicional, ha estat la d’igualar PSOE i PP, per dir que només ells defensen Catalunya. Però per a la gran majoria de la població, els joves i els treballadors, el dilema central d’aquestes eleccions era la disjuntiva esquerra – dreta. Això a Catalunya és especialment rellevant, on la campanya del PP del “se rompe España”, de l’anticatalanisme ranci i els atacs del PP, com el conte de la persecució del castellà, són vistos amb autèntica repulsió.

Així, malgrat els desastres com el caos de rodalies a Barcelona, els forats i les apagades, malgrat la decepció per la política laboral del tripartit (acceptant els tancaments i els acomiadaments), malgrat la política educativa, que va provocar la major vaga d’estudiants i professors de defensa de l’educació pública dels últims temps,… Malgrat tot això, la majoria de la població a Catalunya, la classe obrera i la joventut, ha optat per frenar el pas a la dreta. El PSC ha incrementat el nombre de vots (de 1.568.748 en el 2004 a 1.672.777) i la diferència amb el PP, que era de 15 escons, s’amplia a 18.

L’agrupació del vot contra el PP en el suport a la llista del PSC es veu clarament a les dades per districtes de Barcelona ciutat. Als districtes obrers com Sant Andreu, Sant Martí, Sants, el PSC ha passat d’un 40-43% a un 48-49%; a Nou Barris, de 50’9 a 55’5%. Al cinturó industrial de Barcelona aquesta tendència s’accentua.

El PP segueix sense aconseguir representació a Girona (i ja és la segona legislatura consecutiva) i els 7 diputats que ha obtingut estan lluny dels 12 que va aconseguir el 2000, quan la majoria absoluta d’Aznar. CiU perd uns 60.000 vots. En percentatge, obté un 20’9% dels vots, lluny dels 30% que havia obtingut a legislatives anteriors a les del 2004 (entre 15 i 18 diputats). Així, els 11 escons obtinguts ara (un més que el 2004) no poden amagar la caiguda en conjunt del vot a la dreta (CiU + PP perden 84.000 vots respecte de les eleccions del 2004).

La caiguda d’ERC és especialment pronunciada, que perd cinc dels vuit diputats que va aconseguir el 2004. Ha perdut més de la meitat dels vots, passant de 639.902 vots a 289.927. El vot anti-PP que ERC va obtenir quan el govern de José Ma. Aznar venia de la majoria absoluta s’ha anat ara, en gran part, al PSC. Una altra part s’ha anat a l’abstenció. Els joves i treballadors que el 2004 van pensar que ERC defensaria una política diferent a la del PSC han comprovat a la pràctica com això no ha estat així. A més a més, durant la campanya electoral han defensat un programa i un discurs que els diferenciava poc de CiU. Aquests resultats han reobert les tensions a l’aparell d’ERC. El secretari general, Puigcercós, ja ha anunciat que deixa la conselleria que ocupa per preparar-se per a la propera assemblea (congrés), que s’anuncia moguda, amb diferents corrents contraposats. Això alhora afegeix incògnites sobre la continuïtat del tripartit.

ICV-EUiA ha perdut gairebé una quarta part dels vots del 2004, passant de 234.790 a 181.753. La caiguda d’ICV-EUiA es deu a que no són vistos com una cosa substancialment diferent o més a l’esquerra que el PSC. Malgrat que tant la política del govern Zapatero com la del tripartit ha deixat un espai enorme a l’esquerra per poder defensar una alternativa d’esquerres consistent, des de la política educativa, els plans de vivenda, els conflictes laborals… una rere l’altra els dirigents d’ICV-EUiA, en comptes d’oferir una política clarament d’esquerres, amb una crida als joves i treballadors per impulsar i exigir aquest gir a l’esquerra, han donat suport a la política del tripartit.

La classe obrera i la joventut a Catalunya han votat massivament contra la dreta. Però seria un error pensar que això significa lliurar un xec en blanc als dirigents del PSC, ni un aval a la política del tripartit durant els últims anys. Com va mostrar en el terreny del carrer la mobilització del 14 de febrer, el que reclamen i necessiten els treballadors i joves és un govern d’esquerres amb una política vertaderament d’esquerres.