La lluita per la república dels treballadors continua!

El passat 16 d’octubre es va complir un any de l’empresonament sense fiança de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Òmnium en aquell moment. Molts autes de presó i nous exilis s’han succeït des de llavors, com a part d’una furiosa ofensiva repressiva contra el moviment d’alliberament nacional a Catalunya. Però l’intent d’emmordassar-nos utilitzant les presons i les porres, criminalitzant-nos en els mitjans espanyolistes i reaccionaris, ha fracassat. Un any després, centenars de milers de persones seguim lluitant als carrers per aconseguir l’alliberament dels presos, el retorn dels exiliats i fer efectiva la República.

Xantatge polític

La mobilització popular de l’1 i el 3 d’octubre de l’any passat, derrotant les forces policials, votant i paralitzant el país en una vaga general històrica, va obrir una crisi revolucionària. Aquesta gran demostració de força va posar contra les cordes el règim del 78, posant de manifest la voluntat de construir una República per als treballadors i treballadores, sense retallades ni austeritat, sense oligarquia ni privatitzacions, sense desnonaments, sense masclisme ni opressió.

Conscients que no han aconseguit aturar la lluita mitjançant la repressió, un sector de la burgesia espanyola, juntament amb el gran capital català— el seu fidel escuder durant tots aquests esdeveniments— tracten de trobar una sortida. I ho fan servint-se del govern del PSOE i de Podemos per obrir una via de “diàleg” que reprengui la negociació d’un nou Estatut, rebaixi la qualificació dels delictes de rebel·lió i, sobre tot, enviï la gent a casa seva, posant fi a les constants mobilitzacions de masses. Per aquest motiu, tracten d’obtenir dels dirigents del PDeCAT i ERC la garantia que no encoratjaran la lluita per la república i que es replegaran a la via de l’autonomisme.

Fent de policia bo i dolent a la vegada, Pedro Sánchez insinua un dia la posada en llibertat dels presos fins que hi hagi una sentència en ferm, i un altre afirma que els tribunals compten amb total independència per decidir. Però sempre nega la major: el reconeixement del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.

La situació s’ha complicat novament amb la negociació dels pressupostos generals. El PSOE i Podemos necessiten el suport d’ERC i almenys l’abstenció dels diputats del PDeCAT. I en aquest tira i arronsa, entre anades i vingudes de Pablo Iglesias a la presó per entrevistar-se amb Oriol Junqueras, ruptures parlamentàries entre ERC i el PDeCAT, reflex de les grans tensions internes que sacsegen el moviment d’alliberament nacional, s’embolica la troca sense solució a la vista.

És evident que els dirigents d’ERC han exigit un gest a Pedro Sánchez per donar suport als comptes del regne, concretament la garantia que les penes de presó seran molt baixes. Per altra banda, els negociadors del PSOE i Podemos els diuen: aproveu els pressupostos amb nosaltres i us donarem aquest gest. Però és inevitable pensar que qualsevol compromís pot ser paper mullat tenint en compte la situació de la judicatura, plena a vessar d’elements franquistes que tenen la seva pròpia dinàmica i que volen un càstig exemplaritzant. Aquesta és una de les raons que provoquen resistència entre els dirigents nacionalistes per l’acord. L’altre, i més poderosa, és la constatació de l’enorme crítica cap a ells que està aflorant entre les bases més actives del moviment d’alliberament nacional, que exigeixen un pla d’acció clar i contundent per fer realitat el mandat popular de l’1 d’octubre i conquerir la república catalana.

Una correlació de forces favorable

La força del moviment per la república s’ha pogut constatar tant en la passada Diada, amb prop de dos milions de persones abarrotant Barcelona, com en el darrer 1 d’octubre, amb molts centenars de milers omplint places i carrers per tota la geografia catalana. El caràcter multitudinari d’aquestes convocatòries contrasta amb les ridícules manifestacions de Ciutadans el 11-S, de Jusapol el 29-S o del bloc monàrquic el 12-O.

Tant en les mobilitzacions dels CDRs com en la vaga del 1-O convocada per Universitats per la República, el Sindicat d’Estudiants i el SEPC, amb més de 150.000 estudiants manifestant-se en la capital catalana, el jovent s’ha convertit en l’avantguarda de la crítica cap a la política desmobilitzadora dels dirigents d’ERC i del Govern de Quim Torra. Però el desafecte s’estén a sectors cada cop més amplis del moviment, que estan traient la conclusió que la correlació de forces és totalment favorable per construir la república catalana, i que el que falta és una alternativa política que trenqui amb la lògica del sistema, de les seves institucions i dels partits que el sustenten. L’ultimàtum a Quim Torra de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, apunta en aquesta direcció: o el Govern planteja abans del 21-D una estratègia clara per a constituir la República o l’ANC impulsarà mobilitzacions massives i treballarà per aconseguir nous lideratges.

L’esquerra que lluita ha de prendre la direcció del moviment d’alliberament nacional

Per a milions de joves, treballadors i sectors de les capes mitges que hem protagonitzat les grans demostracions de masses, la república catalana no és una abstracció, sinó una necessitat: trencar amb el règim i la monarquia del 78, i en conseqüència amb l’oligarquia catalana, és essencial per a resoldre els apressants problemes socials que ens afecten, acabant amb les retallades i l’austeritat.

Davant d’aquesta majoria s’aixeca un altre corrent que determina la política del Govern a través de la dreta catalana del PDeCAT i els líders socialdemòcrates de ERC. Amb diferents excuses, els dirigents d’aquestes dues formacions tracten de posar punt i final a la lluita per la República i retornar a l’autonomisme, com mostra la moció pactada pel PDeCAT amb el govern del PSOE sobre el diàleg dins la llei, les declaracions de Joan Tardà afirmant que només un estúpid proclamaria avui la república, o la posició pública d’Oriol Junqueras de prioritzar la negociació i les eleccions municipals i europees.

Un sector de la burgesia espanyola i catalana alberga esperances en el paper de fre dels dirigents d’ERC— com confirma la visita de Joan Rosell (president de la CEOE) a Junqueras—. Però el salt endavant en la consciència de les masses, i la perseverança de la crisi econòmica, compliquen seriosament les intencions de la classe dominant de desactivar un conflicte que té profundes arrels socials i polítiques.

Davant aquests intents de donar l’esquena a les aspiracions del poble, els companys i companyes de la CUP i dels CDRs, les bases activistes de l’ANC i Òmnium, del Sindicat d’Estudiants, el SEPC i els sindicats i les organitzacions polítiques compromeses amb la República catalana dels treballadors, hem de donar un nou pas endavant: cal aixecar un front únic d’acció que deixi clar el nostre rebuig a les maniobres de la dreta catalanista i d’ERC, i que prepari una nova vaga general com la que va paralitzar Catalunya el 3-O com a primer pas d’una estratègia conjunta i revolucionària. Només així aconseguirem la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, al mateix temps que avançarà la causa de la república.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01