Reprendre la mobilització per la república catalana dels treballadors i la joventut!

La decisió del President del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, de cedir davant l'ofensiva autoritària del govern del PP i l'Estat suspenent la investidura de Carles Puigdemont és la culminació de mesos de maniobres per trair la voluntat del poble de Catalunya. Menyspreant la mobilització de centenars de milers de joves, treballadors i ciutadans que han protagonitzat una lluita exemplar des de l'1 d'octubre, els dirigents d'ERC i del PDeCAT s'han plegat al bloc del 155.

Queda clar que aquests polítics burgesos i petit burgesos pretenen arxivar definitivament la lluita per la república catalana, i restablir el “diàleg” amb un Estat que busca la humiliació de tot un poble. La suspensió de la investidura, acceptant el xantatge de la dreta espanyolista i els tribunals, se suma a la cascada de declaracions en boca de dirigents de PDeCAT i ERC renegant del referèndum de l'1 d'octubre i apostant per oblidar tot el que ha passat. És en aquest sentit on cal emmarcar les declaracions d'Oriol Junqueras justificant que les circumstàncies puguin obligar a “combinar una presidència legítima, encara que simbòlica, amb una executiva”, o que “s’han de posar les llums llargues, sovint les curtes no et deixen veure tot el recorregut ni un horitzó”. Més clar que l'aigua.

Ofensiva autoritària

Seguint ordres de la Moncloa, el Tribunal Constitucional (TC) ha negat al Parlament el dret a nomenar Puigdemont president, que a més comptava amb majoria absoluta per ser investit. D'aquesta manera un òrgan judicial, que ningú ha votat i integrat per magistrats designats a dit pels partits del règim del 78, viola impunement un cop més la voluntat de les urnes.

On queda la democràcia quan les funcions legítimes del Parlament, elegit pel poble, són minades i anul·lades per uns tribunals que segueixen dòcilment les instruccions d'un partit que a Catalunya ha obtingut quatre diputats i ni tan sols pot formar grup parlamentari? Com qualificar que el govern del PP i el seu Estat centralista puguin destituir un Govern o dissoldre un Parlament si adopten decisions que no són del seu gust? Quina diferència hi ha entre aquesta situació que pateix Catalunya i les democràcies tutelades típiques dels règims colonials o les anomenades “repúbliques bananeres”?

L'acte del TC revela tota la falsedat del discurs oficial sobre la “divisió de poders”, l’ “Estat de dret” o la tan esbombada “independència del poder judicial”. El Consell d'Estat es va pronunciar el passat 25 de gener contra la impugnació presentada pel govern al Constitucional amb un argument irrefutable: no es pot declarar il·legal una cosa que no ha passat. El mateix TC no va tenir més remei que acceptar aquest argument com inqüestionable. No obstant això, per evitar una derrota pública del PP en aquest assumpte tan transcendental, els jutges del TC es van treure de la màniga una basta argúcia per impedir que Puigdemont pugui ser elegit: cal que acudeixi presencialment a la sessió d'investidura, cosa que implicaria la seva detenció immediata i que fos el jutge Pablo Llarena, del Tribunal Suprem (TS), qui li concedís permís per assistir a la votació o no.

Paral·lelament, aquest mateix jutge Llarena ha accelerat les querelles interposades contra Puigdemont i altres dirigents independentistes amb l'objectiu de tenir una sentència inculpatòria a l'abril, per així inhabilitar-los i que no puguin presentar-se a cap càrrec públic.

El resultat obvi de totes aquestes mesures del govern del PP, dels seus aliats polítics (Ciutadans i PSOE), i de tot l'aparell de l'Estat posat en acció, és anul·lar el resultat de les eleccions del 21 de desembre que, tot i que es van celebrar sota una situació d'excepció antidemocràtica, van llançar una nova majoria absoluta independentista i una derrota estrepitosa del bloc del 155. Amb la decisió del TC, que els dirigents d'ERC semblen disposats a acceptar, la voluntat popular és impugnada per un jutge del Suprem, el mateix que va empresonar els Jordis i l’Oriol Junqueras pel delicte de “rebel·lió” i “sedició”. Això, a més de resultar esperpèntic, reflecteix la deriva autoritària, reaccionària i recentralitzadora del règim del 78.

La reacció vol donar una lliçó inoblidable

Els drets democràtics no només estan amenaçats a Catalunya; inevitablement l'escalada repressiva també s'ha endurit al conjunt de l'Estat, acompanyada de l’ensordidora campanya del nacionalisme espanyolista. Qualsevol que gosi qüestionar la monarquia, el règim del 78, i el govern i els polítics corruptes que el defensen; qualsevol que protesti contra les retallades o els desnonaments, participi en manifestacions contra la repressió o per la reparació a les víctimes del franquisme, o simplement lluiti pel dret d'autodeterminació i la república catalana, està en el punt de mira. L'empresonament dels Jordis, els consellers del Govern de Catalunya, d'activistes com l’Alfon, l’Andrés Bódalo i molts més, l'obertura sistemàtica de causes judicials per suposats “delictes d'odi”, que sempre afecten militants de l'esquerra política i social, etc. dibuixen un panorama "orwellià" de malson que s’ajusta com un guant als interessos estratègics d'un govern desbocat.

Enfront de tota aquesta situació, els dirigents del PSOE -amb Pedro Sánchez al capdavant- participen de l'espanyolisme més ranci donant suport incondicionalment a les decisions antidemocràtiques del PP. Per la seva banda, els dirigents d'Unidos Podemos han triat mirar a un altre costat. Això els incapacita per posar-se al capdavant de la lluita per l'alliberament nacional de Catalunya, i amb la seva política “equidistant” permeten a l'Estat augmentar el seu marge de maniobra per tirar endavant els seus plans repressius. Pel que fa als dirigents d'ERC, les seves crides al “realisme” per a “recuperar les institucions” serveixen, sobretot, perquè la reacció es senti forta i actuï amb més agressivitat.

L’acarnissament de l'Estat contra els drets democràtics no és casual. La burgesia catalana i espanyola han entès perfectament el que els dirigents de l'esquerra no volen comprendre. Quan les masses van enfrontar i van derrotar la repressió salvatge mitjançant la seva acció directa de l'1-O, i van paralitzar Catalunya el 3-O amb una de les vagues generals més unànimes de la seva història, van obrir una crisi revolucionària.

Des d'aquest mateix moment l'objectiu de la burgesia espanyola i catalana, de la Corona, de l'Estat heretat del franquisme, ha estat esborrar de la consciència de milions de persones la idea que és possible trencar amb el règim del 78 i conquerir la república. Per això mantenen empresonats els presos polítics fins i tot quan accedeixen a declarar el que els exigeixen. Per això responen amb més atacs a cada intent dels dirigents d'ERC i PDeCAT de ficar la lluita per la república al congelador. Volen donar una lliçó a les masses de Catalunya que serveixi per escarmentar qualsevol que pretengui desafiar l'ordre establert.

Ni un pas enrere! Per la república catalana dels treballadors i el poble!

Després de derrotar el bloc del 155 a les urnes, milions de persones esperaven un pla que recuperés la mobilització al carrer. No obstant això, des de la històrica manifestació per la llibertat dels presos polítics de l’11N, que va reunir un milió i mig de persones a Barcelona, no s'ha tornat a convocar cap manifestació de masses ben organitzada. Per contra, en aquest moment crucial els dirigents d'ERC i el PDeCAT estan plantejant obertament la retirada.

Els dirigents de la CUP han criticat les declaracions claudicants d'ERC i el PDeCAT i parlen de materialitzar la república. Però per aconseguir-ho es requereix d'una estratègia de lluita concreta i diferenciada. Si segueixen subordinats als polítics burgesos i petit burgesos del PDeCAT, JxCat i ERC serà impossible derrotar l'ofensiva del bloc del 155.

Només hi ha una manera d'enfrontar la repressió: la mobilització massiva i continuada, defensant una alternativa política que trenqui amb la lògica del capitalisme i situï la conquesta d'una república en benefici del poble, els treballadors i la joventut, com a eix de batalla. Com hem vist, l'1-O, en què milions de persones vam imposar el nostre dret a votar enfront de la brutal repressió de milers de guàrdies civils i policies, durant les vagues generals del 3-O i 8-N, o en les eleccions del 21-D, cada vegada que hem pres massivament els carrers la reacció s'ha vist amb serioses dificultats per tirar endavant amb els seus plans repressius. En canvi, quan els dirigents han mostrat dubtes, i ja no diguem quan han retrocedit, la resposta han estat nous atacs i més agressius.

No hi falta força, el que cal és convicció i decisió per part de molts dirigents i un pla clar i conseqüent per portar la lluita fins al final. La mobilització de masses necessita un programa sòlid per triomfar. És imprescindible una estratègia per guanyar la immensa majoria de la classe obrera catalana, inclosos molts treballadors castellanoparlants arribats d'altres zones de l'Estat, que rebutgen el PP però veuen amb desconfiança l'independentisme ja que els dirigents del PDeCAT (i també d'ERC ) són els mateixos que han aplicat retallades i atacs contra els seus drets.

Per aconseguir aquest objectiu, la CUP i tota l'esquerra que lluitem per la república hem de prendre la direcció del moviment a aquests polítics que no volen trencar amb el capitalisme, i que busquen desesperadament acords i pactes amb l'Estat.

Unir els oprimits de Catalunya, els treballadors -independentment del seu lloc d'origen-, la joventut, les capes mitjanes empobrides, passa per aixecar la bandera de la república socialista catalana, lligant el combat contra la repressió neofranquista del PP a la lluita contra les retallades i els desnonaments, la precarietat i els baixos salaris; per l'ocupació estable i un habitatge digne i assequible; per una sanitat i educació públiques, gratuïtes i de qualitat; per la nacionalització de la banca i les grans empreses de l'oligarquia catalana i espanyola, i utilitzar tots aquests recursos en un pla de xoc que resolgui les necessitats de la immensa majoria de la població.

Amb aquest programa, basant-nos en la mobilització massiva, convertiríem la república catalana a la causa dels treballadors i la joventut de la resta de l'Estat. Aquest és el camí per frenar el PP i Ciutadans, i derrotar la repressió de l'Estat.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!


Militant