Per un front unitari de l'esquerra que lluita! Per la república catalana dels treballadors i el poble!

Les eleccions del 21 de desembre han estat plantejades per part del bloc monàrquic-reaccionari com un intent d'apuntalar la seva ofensiva repressiva. Tots els que ens considerem d'esquerres i defensem els drets democràtics hem de mobilitzar-nos aquest dia per derrotar el PP, Ciutadans i PSC-PSOE. ¡Cap vot als partits del 155, els quals han suprimit l'autogovern de Catalunya i empresonat als Jordis i els consellers del Govern, als que neguen el dret a decidir al poble de Catalunya!

Crisi revolucionària

L'1 i el 3 d'octubre, milions de ciutadans, treballadors i joves de Catalunya vam demostrar la nostra voluntat d'exercir el dret d'autodeterminació i acabar amb l'opressió nacional d'un Estat centralista heretat directament de la dictadura. L'1 d'octubre, més de 2.200.000 persones ens vam enfrontar a una legislació injusta, i vam fer realitat la democràcia directa basada en la mobilització popular. El percentatge de participació en el referèndum va ser major al de les eleccions europees de 2014, i el nombre de vots a favor de la república catalana va superar els vots afirmatius a l'Estatut d'autonomia, la norma que regula la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol. Dos dies més tard, milions vam sortir als carrers en la vaga general més impressionant en dècades, per rebutjar de manera contundent la brutal repressió de la qual vam ser víctimes. I va ser precisament la participació conscient de milions en aquest desafiament el factor que va obrir una autèntica crisi revolucionària a Catalunya, despullant el caràcter reaccionari del règim del 78 com mai abans s'havia fet.

Els esdeveniments a Catalunya i la reacció furiosa de la burgesia i el seu Estat demostren que la democràcia es fa cada vegada més incompatible amb el sistema capitalista, que els drets democràtics es converteixen en un obstacle per mantenir els privilegis de la minoria de rics -que governen amb puny de ferro la societat- i els dels seus representants polítics. La legislació utilitzada avui per empresonar els Jordis i els consellers, o destituir el Govern democràticament elegit de Catalunya, s'empara en la Constitució del 78. Però, en els últims anys, l'escalada repressiva per criminalitzar les mobilitzacions socials ha estat de tal magnitud, que els judicis contra tuiters, sindicalistes, joves, i militants d'organitzacions d'esquerra que lluiten contra les retallades, els desnonaments, la corrupció o que qüestionen la impunitat franquista, ens tornen a un context només recognoscible sota la dictadura.

La classe dominant, que compta amb una àmplia experiència històrica del monopoli de poder, sap que la conquesta de la república catalana mitjançant la mobilització de masses, en oberta confrontació amb l'ordre establert i les lleis pactades amb els successors del franquisme, suposarien tal triomf que estendria la lluita de classes al conjunt de l'Estat col·locant en una situació molt difícil al govern del PP i la Monarquia. Una república catalana fruit de l'acció revolucionària del poble, com va passar a l'abril de 1931, no podria ser pilotada per molt temps per un govern que continués amb les polítiques de retallades i austeritat, com ha estat el cas amb Puigdemont i el PDeCAT en aquests últims anys. En un context de radicalització i de gir a l'esquerra de la joventut, de sectors molt amplis de les capes mitges, i d'una classe obrera disposada a donar la batalla contra la reacció i l'oligarquia catalana, la situació amenaçava de desbordar-se. La burgesia espanyola, catalana i europea, va comprendre molt millor aquest perill que els dirigents reformistes de l'esquerra.

La crisi revolucionària oberta per aquests esdeveniments es vol tancar esborrant de la ment de les masses la idea que un canvi radical, profund i a favor dels oprimits és possible. Aquesta és la raó per la qual el règim del 78, l'Estat centralista i els partits que els sostenen, estan aplicant mesures antidemocràtiques sense precedents i, a la vegada, presenten la via electoral com un mitjà per frenar la lluita als carrers per la república catalana. En qualsevol cas, la convocatòria d'eleccions no ha fet més que intensificar el poder d'intimidació i la violència de l'Estat, la campanya de la por i mentides dels mitjans de comunicació i el sabotatge econòmic dels empresaris catalans.

Del "contuberni judeo-maçònic" de Franco a la "intervenció russa" de Rajoy i El País

En mostrar que no les tenen totes davant les eleccions del 21D, el govern de Rajoy, amb el suport de Ciutadans (Cs) i el PSOE, estan construint una amalgama que passarà a la història de les manipulacions oficials. Segons el nou relat, la crisi catalana l'han provocat Putin i Maduro i els seus actius mitjans de desinformació a Internet, tal com resen dia sí i dia també les portades i reportatges de diaris com El País o la televisió pública espanyola. Recolzant-se en informacions elaborades per "Think Tanks” (laboratoris d'opinió) de caràcter ultradretà als EUA, Alemanya o propers a l'OTAN, se'ns intenta convèncer que estem davant d'una intervenció del Kremlin, per desestabilitzar Occident a través de Catalunya. És impossible no comparar aquestes acusacions delirants amb les campanyes de propaganda del règim franquista respecte al complot judeo-maçònic internacional, finançat per Rússia, com a causa directa de les revoltes socials i les vagues obreres contra la dictadura.

Culpar l’"enemic exterior" de la crisi política més aguda del règim del 78 demostra desesperació, però tot s’hi val per qüestionar els resultats del 21D si són desfavorables per al bloc monàrquic-reaccionari. El discurs ja està marcat, tal com han assenyalat Rajoy, Albiol i altres dirigents del PP a l'amenaçar o amb perllongar el 155 si no guanyen, o si qualsevol nou Govern sortit d'aquestes eleccions no renuncia al dret a decidir i la república.

No estàvem preparats per a la república catalana?

L'ofensiva de la reacció i el seu Estat també ha revelat les enormes incongruències i vacil·lacions d'actors polítics que han ocupat la direcció política i mediàtica de la mobilització popular a Catalunya. Ens referim a Puigdemont i el PDeCAT, però també a molts dirigents d'ERC, que s'han vist desbordats, i sorpresos, per la potència del moviment i el seu caràcter rupturista amb l'ordre establert.

Per entendre les maniobres d'aquests polítics experimentats cal partir d'un fet fonamental: quan la burgesia catalana va comprendre que s'havia obert una crisi revolucionària, es va col·locar ferma i decididament del costat de l'Estat centralista i la burgesia espanyola, i va exigir a Puigdemont i els seus que reculessin, que renunciessin a la proclamació de la república i arribessin a un acord amb el PP, o el que és el mateix, que traïssin obertament al moviment.

Els intents de Puigdemont i del PDeCAT per seguir la ruta que li indicaven estan més que provats. La primera declaració d'independència, suspesa als vuit segons de ser pronunciada, va revelar que estaven disposats a sacrificar el mandat popular de l'1 d'octubre intentant obrir una via de diàleg amb Rajoy. En un últim esforç per arribar a un acord, Puigdemont i el PDeCAT van estar a punt de convocar eleccions anticipades, però el problema rau en que el PP i l'Estat només contemplaven la hipòtesi d'una rendició humiliant i no van oferir cap garantia que aquesta opció frenés ni el 155, ni els judicis ni els empresonaments. En aquestes condicions, es feia impossible el pacte, però el PDeCAT i molts dirigents d'ERC van actuar d'una manera paralitzant, sense oferir cap resistència seriosa a l'assalt planificat contra l'autonomia catalana i les seves institucions.

Avui sabem per declaracions de Marta Rovira (ERC) al diari Ara que, sota les amenaces de repressió de l'Estat, "el govern es va plantejar aturar el referèndum". També que enfront de la voluntat clarament majoritària de les bases d'ERC, ANC i Omnium per fer realitat la república catalana, molts dels seus dirigents justifiquen la seva actitud passiva argumentant que "no estàvem preparats", "no teníem prou força ", i lamentacions per l'estil.

Aquestes posicions són típiques de polítics burgesos i petit burgesos que sempre desconfien de la capacitat de lluita de la població, i que veuen amb por la continuïtat d'un procés que pot arribar molt més lluny del que ells desitgen. Els dirigents del PDeCAT han sostingut en el govern de Junts Pel Sí una gestió profundament lesiva per als interessos de la majoria, han aprovat dures retallades en la despesa social, en sanitat i educació, i han emprat la repressió policial contra les protestes socials. Han governat a favor d'ells mateixos –lucrant-se mitjançant una corrupció descarada- i de la minoria de rics i explotadors que s'han omplert les butxaques amb les privatitzacions i l'extensió de la precarietat. Per si no estigués clar del peu polític que coixegen, han defensat l'Europa dels capitalistes com a model per a la república catalana, i els socis del PDeCAT en aquest govern, com és el cas dels dirigents d'ERC, han deixat fer sense qüestionar res. Ara tracten de culpar al moviment de masses de les seves pròpies debilitats, preparant el terreny per a renúncies encara més grans després de les eleccions del 21D.

Els marxistes revolucionaris donem suport fermament a la lluita per la república catalana, però ho fem des d'un punt de vista de classe completament diferent al dels polítics burgesos del PDeCAT. Defensem una república del poble, dels treballadors i la joventut que acabi amb les injustícies socials i que obri pas a la transformació socialista de Catalunya, acabant amb el poder de l'oligarquia econòmica i política que l'ha governat durant dècades.

La socialdemocràcia i Units Podem davant els esdeveniments catalans

Els esdeveniments a Catalunya han posat a prova a totes les organitzacions que es reclamen d’esquerres, provocant agres debats, crisis i, fins i tot, escissions. El PSOE de Pedro Sánchez, el PSC, les cúpules burocràtiques de CCOO i UGT, s'han arrossegat per darrera de Rajoy donant suport a l'aplicació del 155. Els dirigents de CCOO i UGT de Catalunya, després de veure’s obligats per la pressió de les bases a donar suport al 3-O, es van oposar a la vaga general del 8N i estan recorrent a tot tipus d'excuses per no combatre el 155.

Menyspreant la lluita del poble de Catalunya contra l'opressió nacional i per la república, les direccions del PSOE, CCOO i UGT han ampliat la fossa que els separa dels sectors més avançats dels treballadors, de la immensa majoria de la joventut i les capes mitges empobrides. El seu conservadorisme i els seus interessos materials els empenyen a fusionar-se amb l'Estat capitalista, convençuts que el seu destí està lligat a l'estabilitat del sistema.

Al seu torn, forces que es proclamen republicanes i transformadores, com Podem i IU, en lloc de defensar la legitimitat del referèndum de l'1-O, i explicar als treballadors de la resta de l'Estat què està en joc i organitzar als carrers la lluita contra la repressió, han traçat l'estratègia de l’"equidistància". Declaren el resultat de l'1-O il·legítim i reclamen pactar un "referèndum legal i amb garanties" amb el mateix Estat i els mateixos partits polítics que reprimeixen amb acarnissament el dret a decidir.

Per descomptat hi ha diferències. Alberto Garzón, coordinador general d'IU, és qui més lluny ha arribat, negant l'existència de presos polítics i afirmant que Puigdemont i el Govern "sabien a què s'atenien" i "no poden anar-se'n de rositas". Aquesta posició és indigna de qualsevol que es declari marxista o comunista. Com deia el Che, el primer deure de qualsevol revolucionari és combatre la repressió i la injustícia allà on es produeixi.

Presentar la lluita per la república catalana com un moviment de les elits catalanes és falsejar la realitat. Els dirigents del PDeCAT i la burgesia catalana s'han vist completament desbordats per les masses. La proclamació de la república és vista per centenars de milers de persones com un pas decisiu per trencar amb el règim del 78, acabar amb les retallades i aconseguir el seu alliberament, tant nacional com social. Dir que aquesta gran mobilització popular perjudica els interessos de la classe obrera i que els comunistes no podem recolzar-la, com fa Garzón, és una burla a les idees del marxisme, que sempre ha defensat el dret de les nacions a l'autodeterminació i s'ha oposat a qualsevol intent de mantenir a una nació dins d'unes fronteres contra la seva voluntat. A més, les posicions de Garzón estan sent utilitzades per la burgesia per sembrar confusió i prejudicis espanyolistes dins i fora de Catalunya.

Pablo Iglesias ha rebutjat molt més clarament que Garzón la repressió i ha denunciat l'existència de presos polítics. Però amb això no n'hi ha prou si es renuncia a mobilitzar als carrers contra aquesta repressió i explicar el significat revolucionari de la mobilització de les masses per la república catalana. No n'hi ha prou si es considera il·legítim el resultat de l'1-O o es porta a terme una purga a Podem, empenyent fora de l'organització al seu anterior coordinador, Albano Dante Fachin, que ha mantingut una posició molt més fidel als principis originaris de Podem .

Anteposar el respecte a una legalitat i un Estat heretats del franquisme, i que vetllen per l'ordre capitalista, a la voluntat de les masses mobilitzades, representa una renúncia als principis que han permès avançar a Podem com a alternativa a una socialdemocràcia rendida. Si la direcció estatal de Podem vinculés la defensa de la república catalana a la lluita per enderrocar al govern corrupte del PP, acabar amb les retallades i obrir pas a una república dels treballadors a la resta de l'Estat, haurien pogut contrarestar de manera efectiva la campanya del nacionalisme espanyolista dins i fora de Catalunya. Això també enfortiria el pont entre milions de joves i treballadors que hem protagonitzat aquestes mobilitzacions de masses i els sectors de la classe obrera catalana que rebutgen el PP però veuen amb enorme desconfiança el paper que juguen Puigdemont i el PDeCAT i tenen dubtes si la república catalana és una alternativa viable i útil per als seus interessos. La tasca de l'esquerra és precisament arrencar la direcció del moviment d'alliberament nacional de les mans d'aquests polítics burgesos i vincular-ho a la lluita per transformar la societat i acabar amb l'opressió de l'oligarquia catalana i espanyola.

Per un front unitari de l'esquerra que lluita. Per la república catalana dels treballadors i el poble

La profunditat de la crisi revolucionària oberta a Catalunya, les impressionants reserves i empenta que ha tornat a manifestar el moviment en la vaga del 8N i en la mobilització de més d'un milió de persones l’11N, s’ha començant a reflectir dins de les organitzacions. ERC, sota la pressió de les seves bases, s'ha negat a repetir coalició amb el PDeCAT, encara que hi ha dirigents que ja han plantejat repetir govern amb el PDeCAT i impedir que aquesta pressió pugui cristal·litzar en un possible Govern amb la CUP i Catalunya En Comú.

Entre els militants de Catalunya En Comú, i fins i tot més encara entre desenes de milers dels seus votants, hi ha també insatisfacció amb la posició mantinguda per la gran majoria dels seus dirigents. Aquest malestar s'ha expressat en els canvis de posició d'Ada Colau i la decisió de les bases de Barcelona en Comú de trencar el govern municipal amb el PSC. O en fets com que, segons diferents enquestes, més d'un terç dels votants de CatComú doni suport a hores d'ara a la independència.

L'assemblea de la CUP del 12 de novembre també va reflectir la crítica de la militància al suport prestat al PDeCAT des de la direcció durant els dos últims anys. Aquesta tàctica, en la nostra opinió, ha estat un complet error, ja que ha facilitat als convergents mantenir-se al capdavant del "Procés", frenant en moments decisius, impedint incorporar reivindicacions socials i dificultant l'objectiu de guanyar a sectors significatius de la classe obrera catalana.

Ara més que mai, és necessari traçar una estratègia que impedeixi tots els intents del bloc reaccionari de torçar la voluntat popular i seguir imposant al poble de Catalunya el règim monàrquic i espanyolista del 78. Des d'Esquerra Revolucionària, cridem a derrotar als partits que han donat suport a la repressió contra el poble de Catalunya, i que la CUP, Podem, Catalunya en Comú, Som Alternativa... estableixin un front unitari de l'esquerra que lluita contra el règim del 78. Un front que, tot i basant-se en l'organització i extensió dels Comitès de Defensa de la República (CDR), impulsi la mobilització generalitzada, continuada i contundent als carrers fins a fer realitat una república catalana del poble i els treballadors.

Afilia't a Esquerra Revolucionària per lluitar per una República Socialista Catalana que defensi:

  • Contra el 155! Llibertat per a tots els presos polítics. Retirada de les forces de la policia nacional i la guàrdia civil de Catalunya.
  • Derogació de les contrareformes laborals i de les pensions. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu per a la joventut.
  • Salari mínim de 1.100 euros i 35 hores setmanals sense reducció salarial.
  • Prohibició per llei dels desnonaments. Parc d'habitatges públics amb lloguers socials, amb expropiació dels pisos buits en mans dels bancs.
  • Remunicipalització dels serveis públics privatitzats, amb el manteniment i ampliació de les plantilles i respectant els drets laborals.
  • Derogació de la LOMCE, LEC i el 3 + 2. Educació pública de qualitat, democràtica i gratuïta des d'infantil fins a la universitat.
  • Dret a la sanitat pública digna, gratuïta i universal.
  • Solidaritat real i concreta amb els refugiats: ni quotes ni camps d'internament. Derogació de la Llei d'Estrangeria i dels CIEs.
  • Plens drets democràtics d'expressió, reunió i organització. Derogació de la Llei Mordassa.
  • Nacionalització de la banca i els sectors estratègics de l'economia, per tal de rescatar les persones i garantir el benestar de la majoria.

Militant