Continuar la lluita fins a vèncer, per la república catalana dels treballadors i el poble!

El dissabte 11 de novembre una impressionant mobilització de més d'un milió de persones desbordava els més de 3,3 quilòmetres de la Carrer Marina de Barcelona exigint la llibertat dels presos polítics. Aquesta demostració de força representa un salt qualitatiu en la lluita contra la repressió de l'Estat centralista i el govern del PP.

Les masses volen anar fins al final

Milions de persones han comprès que l'aplicació de l'article 155 i la supressió de l'autogovern de Catalunya, i l'empresonament dels Jordis i els vuit consellers del Govern representen un atac sense precedents als drets democràtics. Avui són ells, demà, amb les mateixes excuses que avui utilitzen el PP, Cs i el PSOE per justificar aquestes mesures autoritàries seria possible enviar a la presó qualsevol activista sindical, juvenil o veïnal, a membres de la PAH o de les marees en defensa de la sanitat i l'educació públiques, a militants o dirigents de l'esquerra que gosin qüestionar el règim reaccionari del 78 i la seva Constitució.

 Com en altres moments dels dos últims mesos, el fuet reaccionari del bloc espanyolista ha empès a milions a prendre novament els carrers amb la mateixa determinació que ja van mostrar l'1 d'octubre, quan van defensar el seu dret a decidir contra la repressió salvatge de la policia , o el 3 quan van paralitzar Catalunya amb la vaga general. La impressionant manifestació del 11N es va produir només tres dies després d'una altra gran jornada de lluita. El 8N, tot i la campanya de calúmnies dels mitjans de comunicació, la por escampada per la patronal i les grans empreses, i l'oposició dels dirigents de CCOO i UGT a la vaga general, centenars de milers de joves i treballadors vam prendre les carrers i vam protagonitzar desenes d'aturades, talls de trànsit i vies de tren, i manifestacions espontànies al llarg i ample de tota la geografia catalana.

Veneçuela i Rússia

És difícil trobar precedents d'una mobilització sostinguda en el temps tan potent i massiva, i les seves conseqüències s'estan deixant sentir en el bloc reaccionari monàrquic. La campanya de manipulació i mentides abocades a tota hora des dels mitjans de comunicació contra el poble català no sembla tenir fi, i a cada pas es fa més grotesca, assenyalant la deriva autoritària i antidemocràtica del sistema.

Ara el govern, novament amb el suport del Cs i el PSOE, es treu de la màniga que la crisi catalana l'han provocat Putin i Maduro, "saturant" les xarxes socials amb "desinformació" sobre Catalunya. Les portades i els reportatges en diaris com El País i altres de semblants, desborden suposades proves d'això, deixant clar que les mobilitzacions de masses a Catalunya són el fruit de la intervenció de "potències estrangeres". És impossible no comparar aquestes acusacions delirants amb les campanyes de propaganda que el règim franquista realitzava acusant al complot judeo-maçònic internacional, finançat per Rússia, d'estar darrere de les revoltes socials i les vagues obreres que desafiaven la dictadura.

Aquesta campanya culpant  "l’enemic exterior" de la crisi política més aguda del règim del 78, és una mostra de desesperació. De fet, ja s'està insinuant la possible "ingerència" de Rússia i Veneçuela en les eleccions catalana del 21 de desembre, construint així un "relat" que permeti qüestionar els seus resultats si són desfavorables per al bloc reaccionari.

Malestar i recerca d'alternatives entre les bases de l'esquerra

L'1 i 3 d'octubre, després que les masses derrotessin mitjançant la seva acció directa la repressió, a Catalunya es va obrir una crisi revolucionària. La burgesia espanyola, catalana i europea, ho han entès millor que molts dirigents reformistes de l'esquerra. Per això estan aplicant mesures sense precedents en les últimes dècades. Volen tancar aquesta crisi revolucionària donant un escarment a les masses i esborrar la idea que "sí es pot" desafiar a les seves lleis i el seu Estat.

Els esdeveniments estan posant a totes les organitzacions a prova, provocant agres debats, crisi, i fins i tot escissions. El PSOE de Pedro Sánchez i les cúpules burocràtiques de CCOO i UGT, s'han arrossegat després de Rajoy recolzant l'aplicació del 155. Menyspreant la lluita del poble de Catalunya contra l'opressió nacional i per la república, les direccions del PSOE i de CCOO i UGT han ampliat la fossa que els separa dels sectors més avançats dels treballadors, de la immensa majoria de la joventut, i de les capes mitjanes empobrides. El seu conservadorisme i els seus interessos materials els empenyen a fusionar-se amb l'Estat, convençuts que el seu destí està lligat a l'estabilitat del sistema.

Al seu torn, forces que es proclamen republicanes i transformadores com Podem i IU, en lloc de defensar la legitimitat del referèndum de l'1-O, explicar clarament als treballadors de la resta de l'Estat el que està en joc i organitzar als carrers la lluita contra la repressió, han traçat l'estratègia de la "equidistància", reclamant al mateix Estat i als mateixos poders polítics que reprimeixen amb acarnissament el dret a decidir un acord per aconseguir un "referèndum legal i amb garanties". Desaprofitant la gran oportunitat de vincular la defensa de la república catalana amb la lluita per enderrocar al govern corrupte del PP, acabar amb les retallades i l'austeritat, i obrir pas a la república dels treballadors a la resta de l'Estat, els dirigents de Units podem han renunciat a contrarestar de manera efectiva la campanya del nacionalisme espanyolista.

Per descomptat hi ha matisos i diferències. Alberto Garzón, coordinador general d'IU, és qui més lluny ha arribat. Garzón nega als dirigents de ANC i Òmnium i els consellers del Govern empresonats la condició de presos polítics, fent fins i tot afirmacions que "sabien al que s'atenien" i "Puigdemont no se’n pot anar de rosetes". Aquesta posició és indigna d'algú que es declara marxista o comunista. La primera tasca de qualsevol revolucionari, com deia el Che Guevara, és combatre qualsevol injustícia i atac als drets democràtics allà on es produeixi. Presentar al moviment de masses en suport a la república catalana com un moviment de les elits catalanes és falsejar la realitat. Els dirigents del PDeCAT i la burgesia catalana s'han vist completament desbordats pel moviment, mentre la proclamació de la república catalana és vista per centenars de milers de persones com un pas decisiu per trencar amb el règim del 78, acabar amb les retallades i avançar cap al seu alliberament, tant nacional com social.

Dir que la república catalana va contra els interessos de la classe obrera, i que els comunistes no poden recolzar-la, com ha afirmat Garzón, significa una basta manipulació i falsificació de les idees del marxisme. Aquest ha defensat sempre el dret de les nacions a l'autodeterminació, entès com la lluita contra qualsevol intent de mantenir a una nació dins d'unes fronteres contra la seva voluntat, i la defensa de la proclamació de la seva independència si així ho desitja. Les idees plantejades per Garzón estan sent utilitzades per la burgesia per a fomentar la confusió i els prejudicis espanyolistes dins i fora de Catalunya.

Pablo Iglesias ha rebutjat molt més clarament que Garzón les mesures autoritàries del govern i l'Estat a Catalunya i denunciat l'existència de presos polítics. Però amb això no n'hi ha prou si després es renuncia a mobilitzar als carrers contra la repressió, a explicar el significat revolucionari de la mobilització de les masses per la república catalana i s'afirma fins i tot que el resultat de l'1-O és il·legítim. Què més legitimitat que la d'una votació conquerida contra les porres i cops de pilota de goma de la policia i on, a més, la participació de 2,2 milions superar a la de les eleccions europees i el suport a la república catalana va aconseguir més vots afirmatius que l'Estatut?

Aquestes posicions que anteposen el respecte a la legalitat i a l'Estat -una legalitat i un Estat heretats del franquisme i que vetllen per l'ordre capitalista enfront de la voluntat democràtica de la població- representen una renúncia als principis i idees que han permès avançar a Podem en els últims anys com a alternativa a una socialdemocràcia rendida. No en va Podem es va presentar davant la població com la formació que acabaria amb el règim del 78 que posaria fi a una política ancorada en l'austeritat, a l'atur massiu, la precarietat, i el saqueig dels recursos públics per beneficiar la gran banca i les grans empreses.

Precisament aquesta contradicció entre el discurs i la pràctica és el que ha portat a l'escissió de Podem a Catalunya i la sortida del coordinador general d'Podem, Albano Dante Fachin, que ha mantingut davant d'aquests esdeveniments una posició molt més fidel als principis originaris de Podem. El company Albano Dante, alhora que s'ha identificat com internacionalista, ha defensat correctament que els militants de Podem havien d'estar en primera línia de la lluita, primer per celebrar el referèndum de l'1 d'octubre, i ara perquè es proclami i executi el resultat defensant la república catalana contra la repressió estatal. Aquesta posició ha fet de Dante un dels dirigents més aclamats en les mobilitzacions de masses a Catalunya.

Desautoritzant i minant la tasca d'Albano Dante, la direcció estatal de Podem l'ha empès finalment a dimitir i abandonar l'organització. Aquest assetjament contrasta amb la indulgència mostrada amb dirigents que reprodueixen els prejudicis espanyolistes com Bescansa, o en el cas de la confluència de Podem a Catalunya (Catalunya Si que és Pot) amb el dirigent d'Iniciativa, portaveu parlamentari i ex secretari general de CCOO, Joan Coscubiela.

Si la direcció estatal de Podem hagués tingut una postura de suport decidit a les idees que proposava Albano Dante, hagués estat molt més fàcil enfortir el pont entre el moviment de masses que està lluitant per la república i contra la repressió de l'Estat, i sectors de la classe obrera catalana que estan contra el PP però veuen amb desconfiança el moviment cap a la república pel paper que en el juguen Puigdemont i els polítics burgesos del PDeCAT. Aquesta és precisament la tasca: arrencar la direcció del moviment d'alliberament nacional d'aquests polítics i lligar-ho a la lluita per transformar la societat i acabar amb l'opressió de l'oligarquia catalana i espanyola.

Entre els militants dels "comuns", fins i tot més encara entre desenes de milers dels seus votants, hi ha insatisfacció amb la posició mantinguda per la gran majoria dels seus dirigents. Aquest malestar s'ha expressat en els canvis de posició d'Ada Colau, en la decisió de les bases de Barcelona en Comú de trencar el govern municipal amb el PSC en protesta pel suport entusiasta d'aquest partit a la repressió estatal o en fets com que , segons diferents enquestes, més d'un terç de votants de CatComú donaria suport a hores d'ara la independència de Catalunya.

Continuar la mobilització fins a vèncer

Després de la força mostrada el 8 i 11 de novembre, cal que les organitzacions de l'esquerra que lluita, que els Comitès de Defensa de la República (CDR) que han adquirit força i empenta en aquestes últimes jornades, tracin un pla d'acció que impulsi una mobilització contundent, massiva i continuada fins vèncer. Aquesta és també la millor manera de derrotar en les eleccions del 21D al bloc reaccionari espanyolista format per PP, Ciutadans i PSOE.

Seria un gravíssim error concebre la mobilització als carrers com un auxiliar secundari de la contesa electoral. És exactament al revés: només podrem derrotar la repressió de l'Estat i defensar i fer realitat la decisió democràtica del poble expressada l'1 d'octubre mantenint el camí que fins ara ens ha permès avançar. Cada vegada que hi ha hagut una convocatòria seriosa a la mobilització, les masses han superat totes les expectatives. Cada vegada que s'ha abandonat el carrer, els sectors més a la dreta del moviment, encapçalats pels dirigents burgesos del PDeCAT han intentat retrocedir i el resultat ha estat encoratjar a la reacció.

Els exemples són abundants. L'estratègia seguida per la defensa de Carme Forcadell i la resta de membres de la taula del Parlament, en declarar la proclamació de la república "simbòlica" i en comprometre’s a "mantenir-se dins del marc constitucional", representa un error. Si el Tribunal Suprem ha actuat amb Forcadell i la resta d'encausats de manera diferent a com ho va fer l'Audiència Nacional amb els Jordis o al Govern, no es deu a aquestes concessions, sinó a la por a la recuperació del moviment de masses. Centenars de milers de persones, especialment sectors significatius de la classe obrera que es van mobilitzar l'1 i el 3 contra la repressió i posteriorment no havien tornat a mobilitzar-se, han sortit novament al carrer el 8 i el 11. Els representants més lúcids de la burgesia temen que el rebuig a la repressió del PP i els seus aliats, unit al creixent descrèdit de la monarquia i el règim del 78, pugui crear les condicions perquè siguin guanyats de manera definitiva a la causa de la república catalana.

No derrotarem la salvatge campanya de por organitzada per la burgesia espanyola i catalana, o l'intent criminal de generar divisions dins de la classe obrera introduint el verí del "espanyolisme", retrocedint. L'acceptació del marc constitucional per Forcadell i les seves declaracions considerant la proclamació de la república com un acte merament simbòlic, ja estan sent utilitzades pels reaccionaris espanyolistes per sembrar dubtes i confusió.

No serà amb retòrica ni amb argúcies legals com vencerem. Aquest és el mètode dels polítics burgesos catalans, que en cada ocasió oportuna retrocedeixen per trair les profundes aspiracions de canvi mostrades pel moviment. L'única manera de derrotar el règim antidemocràtic del 78 és lluitant per fer realitat la república catalana i donant a aquesta un contingut social, contra les polítiques que han portat a terme el PP i el PDeCAT, posant fi a les retallades, els desnonaments, la corrupció, garantint una educació i una sanitat públiques i de qualitat, llocs de treball dignes i la nacionalització de la banca sota control democràtic de la població. Només plantejant la lluita per una república socialista catalana que acabi amb l'opressió de classe, que garanteixi els recursos suficients per satisfer totes les necessitats de la majoria de la població, es podrà unir al conjunt del moviment obrer i la joventut de dins i de fora de Catalunya. Això permetria a més guanyar la simpatia de milions de joves i treballadors a Europa, debilitant la capacitat repressiva de l'Estat espanyol.

Per un front unitari de l'esquerra que lluita. Per la república catalana dels treballadors i el poble

La profunditat de la crisi revolucionària oberta a Catalunya, les impressionants reserves i empenta que ha tornat a manifestar el moviment durant els últims dies, està començant a tenir el seu reflex dins de les organitzacions i provocant canvis polítics importants. ERC sota la pressió de les seves bases s'ha negat a repetir coalició amb el PDeCAT. Recentment es divulgaven les crítiques d'amplis sectors de l'ANC davant el que consideraven inoperància i falta d'una resposta a l'alçada de la part de la seva direcció a la repressió de l'Estat. El diumenge 12 de novembre els militants de Catalunya a Comú decidien per un 54% de vots trencar la col·laboració en el govern municipal de Barcelona amb el PSC. Poc abans, Albano Dante i un sector significatiu d'ex dirigents i ex militants constituïen Som Alternativa, que a hores d'ara discuteix la seva possible confluència amb altres candidatures defensores de la república catalana com CUP o ERC. El mateix diumenge 12, els militants de la CUP en la seva assemblea general donaven un gir de 180º a la tàctica de suport al PDeCAT seguida per la direcció durant els dos últims anys. Aquesta tàctica ha estat un complet error, ja que ha facilitat als convergents mantenir-se al capdavant del "Procés" frenant en moments decisius, impedint incorporar reivindicacions socials i dificultant l'objectiu de guanyar a sectors significatius de la classe obrera catalana.

Des d'Esquerra Revolucionària fem un crida a la CUP, Podem, Barcelona en Comú, Som Alternativa, a formar un front unitari de l'esquerra que lluita contra el règim del 78 i basar-se en l'organització i extensió dels CDR per desenvolupar una mobilització generalitzada, continuada i contundent en els carrers que permeti derrotar el bloc espanyolista reaccionari i fer realitat una república catalana del poble i els treballadors.

Afilia't a Esquerra Revolucionària per lluitar per una República Socialista Catalana:

- Fora el 155! Llibertat per a tots els presos polítics. Retirada de les forces de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil de Catalunya.
- Derogació de les contrareformes laborals i de les pensions. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu per a la joventut.
- Salari mínim de 1.100 euros i 35 hores setmanals sense reducció salarial.-
- Prohibició per llei dels desnonaments. Parc d'habitatges públics amb lloguers socials, expropiant els pisos buits en mans dels bancs.
- Remunicipalització dels serveis públics privatitzats, mantenint i ampliant les plantilles i respectant els drets laborals.
- Derogació de la LOMCE i el 3 + 2. Ensenyament públic de qualitat, democràtica i gratuïta des d'infantil fins a la universitat.
- Dret a la sanitat pública digna, gratuïta i universal.
- Solidaritat real i concreta amb els refugiats: ni contingents ni camps d'internament. Derogació de la Llei d'Estrangeria i dels CIEs.
- Plens drets democràtics d'expressió, reunió i organització. Derogació de la Llei Mordassa.
- Nacionalització de la banca i els sectors estratègics de l'economia, per rescatar les persones i garantir el benestar de la majoria.
- Pel dret d'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. Per la república socialista catalana, i una república socialista federal, basada en la unió lliure i voluntària, dels pobles i nacions que componen actualment l'Estat espanyol i que així ho decideixin.


Militant