Cal impulsar la mobilització de masses contra la reacció espanyolista!

La rebel·lió del poble de Catalunya el passat 1 d'Octubre va posar contra les cordes el règim capitalista espanyol i el govern del PP, obrint una crisi revolucionària a Catalunya. La resposta de la reacció no s'ha fet esperar: utilitzant tots els mitjans al seu abast, i amb el monopoli absolut dels mitjans de comunicació i de l'aparell estatal, han llançat una rabiosa campanya de nacionalisme espanyolista per mobilitzar la seva base social.

La manifestació del diumenge 8 d'octubre a Barcelona, ​​convocada per una organització de credencials dretanes, Societat Civil Catalana, recolzada pel PP, Ciutadans, nombrosos grupuscles feixistes, i a la qual es van sumar dirigents del PSOE i del PSC, va agrupar a 400.000 persones, moltes d'elles vingudes de fora de Catalunya. Una xifra molt inferior a les mobilitzacions històriques de l'1 i del 3 d'octubre, que van fer sortir als carrers a milions de joves, treballadors i ciutadans catalans per exercir el dret democràtic a decidir i contra la repressió policial.

La lluita de classes a Catalunya i a l'Estat espanyol ha entrat en una fase decisiva. L'aliança teixida des de la monarquia, la judicatura, la policia i l'Exèrcit, amb el PP, Ciutadans i la socialdemocràcia de Pedro Sánchez, s'ha vist reforçada en les últimes jornades per la burgesia catalana que ha fet pinya contra les aspiracions del poble català. La pressió d'aquests dies està essent terrible, el soroll és eixordador i, tot i així, la reacció espanyolista, que defensa els interessos de l'oligarquia capitalista, l'Estat hereu del franquisme, d'allò més ranci i endarrerit de la societat espanyola, no ha estat capaç de guanyar per la seva causa a la majoria del poble, i molt menys a la classe obrera.

No obstant això, la confusió en aquests moments és gran. I ho és per l'absència d'una direcció d'esquerres que plantegi una posició de classe per donar una sortida a aquesta crisi revolucionària en benefici de la majoria de la població. La qüestió nacional catalana s'ha convertit en una poderosa palanca per a la transformació social, no només a Catalunya sinó també en el conjunt de l'Estat. És una cosa que la burgesia, espanyola i catalana, entén perfectament i per això han unit les seves forces contra la proclamació de la república catalana. Per contra, l'esquerra parlamentària o bé ha claudicat obertament davant la dreta, com és el cas de la socialdemocràcia, o bé fa crides al diàleg i a un "referèndum pactat i legal" amb el mateix Estat i el mateix govern que embolicat en la bandera espanyola planifica una nova onada repressiva.

En aquests moments crucials és urgent aixecar una alternativa revolucionària d'esquerres per combatre la reacció espanyolista i ajudar a les masses catalanes a conquerir la república.

Una crisi revolucionària

L'1 d'octubre milions de ciutadans pacífics, famílies senceres i, destacant per dret propi, la joventut, van resistir de manera exemplar la brutal repressió de milers d'efectius de la policia nacional i guàrdies civils, enviats pel govern del PP per aixafar el dret a decidir de tot un poble. Vivint escenes pròpies d'una dictadura, els efectius policials es van obrir pas amb una violència extrema i a cops de martell per desallotjar col·legis electorals, i robar urnes ensenyades com a trofeus. Aquella jornada passarà a la història de l'anomenada "democràcia" espanyola com un acte de barbàrie autoritària. Però el més important d'aquell dia no va ser la crueltat policial que va provocar gairebé 1.000 ferits, sinó la imatge oferta per un poble sense por, decidit a lluitar fins a les últimes conseqüències, i que ha protagonitzat un moviment revolucionari sense precedents en quaranta anys.

La participació de més de dos milions de persones en la votació l'1 d'octubre representa un triomf sense pal·liatius de la voluntat popular, i molt més tenint en compte que es va produir enmig d'un estat d'excepció policial. Poques vegades hem assistit a la història recent a un exercici de democràcia directa tan elevat i generalitzat com el que va esdevenir l'1 d'octubre, projectant un resultat aclaparador a favor de la república catalana.

A la jornada de l'1 la va seguir la gran vaga general del 3 d'octubre, i la mobilització a Catalunya va ser tan massiva que només hi ha un precedent històric d'alguna cosa similar: quan les masses del poble i els treballadors de Catalunya es van llançar el 18 i 19 de juliol de 1936 a combatre el cop d'Estat feixista, i van aconseguir desarmar després d'hores de batalla aferrissada a les forces reaccionàries. Aquell triomf va obrir les portes de bat a bat a la revolució socialista en territori republicà, va crear organismes de poder obrer, milícies, col·lectivitats i va amenaçar l'ordre capitalista a tot Europa.

El moviment de les masses catalanes en defensa dels seus drets democràtic-nacionals, per la república catalana, contra la repressió de l'Estat centralista i les polítiques de la dreta espanyolista, han creat una crisi revolucionària a Catalunya. Una crisi que apunta a la línia de flotació del règim polític que la burgesia espanyola va aixecar en els anys setanta amb la col·laboració de les direccions reformistes de l'esquerra (PCE i PSOE i els sindicats). I cal assenyalar el que va passar en aquell moment, ara que des de sectors de l'esquerra es parla amb profusió de l'esgotament d'aquest règim alhora que s'ofereix com a alternativa les banderes blanques, el diàleg i la conciliació. Entre el 1976 i el 1978 els polítics de la dictadura franquista reconvertits en "nous demòcrates", de l'estil de Martín Villa, Adolfo Suárez i molts altres, seguint les directrius del gran capital espanyol i internacional, van arribar a un acord amb Felipe González i Santiago Carrillo per avortar una situació revolucionària, en la qual la classe obrera i la joventut de tots els territoris van posar contra les cordes a la dictadura i al capitalisme. 

Aquest gran pacte, o aquesta gran traïció segons el punt de vista de classe amb el qual es miri, va suposar un reconeixement legal d'una part de les llibertats i drets democràtics que ja havien estat imposats per la mobilització popular, a canvi que la burgesia espanyola recobrés el control de la situació i s’acceptés el règim monàrquic imposat per Franco. El règim del 78 va consagrar formalment la "monarquia parlamentària", però es va construir sobre una llei de punt i final que va garantir la impunitat dels crims del franquisme, permetent que l'aparell de l'Estat, la judicatura, les forces policials i militars seguissin en mans dels reaccionaris de sempre. La Constitució que li va donar consistència legal va garantir l'economia de "lliure mercat" i el poder inqüestionable dels capitalistes, negant el dret d'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El text constitucional va haver de reconèixer l'anomenat Estat de les autonomies, però també va consagrar la màxima de la dictadura: Espanya, una, gran i lliure, la unitat de la "Pàtria" mitjançant mesures d'excepció (l'article 155) i el recurs a la violència de l'Estat. Els arguments de les direccions reformistes de l'esquerra per acceptar aquell "acord" van ser els que sempre es fan servir en una situació revolucionària per justificar el derrotisme: el "soroll de sabres", l'amenaça colpista i una "correlació de forces" desfavorable.

L’opressió nacional. La posició de l'esquerra reformista i dels marxistes revolucionaris

Transcorreguts aquests dies decisius, només es pot concloure que la direcció del PSOE s'ha rendit i ha passat amb tota la munició al camp de la reacció. Pedro Sánchez s'ha arrossegat darrere de Rajoy recolzant totes les seves mesures i, tot i que apel·li al diàleg, a la pràctica està contribuint al fet que el xovinisme espanyolista se segueixi propagant. Dins el PSOE, els sectors que van combatre a Pedro Sánchez a les primàries estan reclamant a crits mà dura, com han fet amb la seva infàmia habitual Alfonso Guerra, Felipe González o Rodríguez Ibarra, entre molts. Però aquells que han intentat modular la seva posició, com els líders del PSC, també s'han passat a la pràctica a l'altre costat de la barricada: no només han recorregut al constitucional perquè suspengui la sessió del Parlament de Catalunya i impedir la proclamació de la república catalana, sinó que han cridat a participar a la manifestació espanyolista de Barcelona.

Pels seus actes els reconeixereu. El PSOE de Pedro Sánchez ha frustrat qualsevol esperança de gir a l'esquerra després del seu triomf a les primàries. Com es pot pretendre aparèixer com l'oposició d'esquerres, i al mateix temps participar sense cap rubor en una manifestació a Barcelona al costat de la dreta i la ultradreta, brandant els símbols de la reacció i apuntalant els seus arguments? La imatge de Josep Borrell, convertit en l'estrella del míting final de la manifestació del 8 d'octubre, mentre Xavier Albiol, Albert Rivera o Inés Arrimadas es ferien les mans de tant aplaudir, és la viva estampa d'aquest front únic que, tot i que diu defensar l’"Estat de dret", s'embolica amb la bandera de l'espanyolisme i els símbols de la dictadura.

Aquests dies hem presenciat també el naufragi polític de dirigents que es posicionen formalment a l'esquerra de la socialdemocràcia, però que cedeixen a les pressions de la campanya reaccionària. Aquests dirigents, com Alberto Garzón, coordinador d'Esquerra Unida, han aixecat un discurs a favor de "diàleg", la "concòrdia" i per un "referèndum pactat i legal" amb l'Estat espanyol i el seu govern, el mateix que branda la porra de la policia i les mesures d'excepció antidemocràtiques contra el poble de Catalunya. Fa poc temps que Alberto Garzón va escriure un llibre on es reivindicava comunista i marxista. Però no n'hi ha prou amb reivindicar-se, cal defensar el programa i els mètodes del marxisme en el dia a dia, i especialment quan la crisi política i social obre una oportunitat excepcional perquè avanci la consciència de classe i revolucionària de les masses. Amb el seu discurs, Alberto Garzón no només no defensa el programa del marxisme, sinó que ofereix arguments perquè la campanya de la reacció s’enforteixi.

Garzón diu que és marxista. Però a la crisi de Catalunya mostra una equidistància entre el govern del PP i la seva actuació, i el moviment de masses del poble català a favor dels seus drets democràics. El principi de la dialèctica marxista és clar: la veritat és sempre concreta. No ha estat Puigdemont ni el PDeCAT els que han posat en entredit el règim del 78, sinó el moviment revolucionari de les masses catalanes. De fet, les diferents formacions polítiques de la burgesia catalana han estat baluards durant dècades de l'estabilitat capitalista, donant suport successivament als governs de Felipe González i Aznar, defensant de manera clara els interessos de l'oligarquia catalana. És cert que el viratge cap a l’independentisme de Mas, de Puigdemont, del PDeCAT i de la Generalitat va representar, en el seu moment, una maniobra política de pes per desviar l'atenció sobre les seves polítiques de retallades, i neutralitzar la gran contestació social que s'havia desfermat contra ells als carrers de tot Catalunya. És absolutament clar també que la posició de la CUP i d'ERC, donant suport parlamentari al PDeCAT per aplicar la seva agenda neoliberal a canvi que es mantinguessin dins el bloc independentista, és un complet error. Però igual d’erroni, o més erroni encara pel que està en joc, és que quan Puigdemont i el PDeCAT estan completament superats per un moviment de masses que ha obert una crisi revolucionària que amenaça el règim del 78, Garzón i molts altres neguin suport a aquest moviment amb acusacions que és reaccionari, i s’implori a Rajoy i Puigdemont que arreglin el problema seient a negociar.

Alberto Garzón va tornar a reiterar la seva posició el mateix dia que es produïa la manifestació espanyolista del 8 d'octubre a Barcelona, ​​assegurant que "només amb el fet que Rajoy i Puigdemont s'asseguessin a dialogar ja se solucionaria part de la tensió" que es viu a Catalunya, que va qualificar de "molt perillosa, per la falta de diàleg, que fins i tot, està provocant tensions econòmiques". De debò, què té això a veure amb la posició de Marx i Lenin davant l'opressió nacional i la revolució? Res, no té res a veure, però sí molt amb la posició de Carrillo el 1976-1978 quan la direcció del PCE -llavors el partit de masses de la classe obrera cridava al diàleg i al consens amb la burgesia espanyola i els hereus de la dictadura per avortar una situació revolucionària que se'ls escapava de les mans.
La crisi revolucionària que viu Catalunya ha estat impulsada per dos factors polítics de primer ordre: l'opressió nacional de la burgesia espanyola i el seu estat centralista, que es neguen a reconèixer que Catalunya és una nació i rebutgen l'exercici del dret d'autodeterminació per la via repressiva; i la frustració generada per la crisi capitalista, la desocupació de masses, els desnonaments, la precarietat i els baixos salaris, la manca de futur per a la joventut. La lluita contra l'opressió nacional i l'opressió de classe s'han entrellaçat, com en altres èpoques (1909, 1931, 1934, 1936, 1977 ...), generant un potencial revolucionari que ha desafiat les formes de dominació política del règim capitalista espanyol.

Fa més de 100 anys que Lenin va escriure un magnífic text, El dret de les nacions a l'autodeterminació, fixant la posició dels marxistes revolucionaris en aquest camp. La lluita pel dret a l'autodeterminació de les nacions oprimides, com és el cas de Catalunya, és una cosa prioritària per als marxistes; però en aquest combat no ens subordinem a la burgesia de la nació oprimida, en aquest cas a la burgesia catalana, ni a la seva representació política fins al moment, el PDeCAT, sinó que, al mateix temps que advoquem per aquest dret, que inclou òbviament el dret a la independència, el lliguem a la defensa d'un programa revolucionari per la transformació socialista de la societat.

La crisi actual a Catalunya, com en altres èpoques de la història, ha obert la possibilitat de conquerir la república catalana per mètodes revolucionaris, basats en l'acció directa del poble, la joventut i els treballadors. Això és el que terroritza la burgesia catalana, que ràpidament ha dictat un ultimàtum a les masses: abandoneu les vostres pretensions revolucionàries o desfermarem el caos econòmic i us enfonsarem en la misèria. Exactament igual que va fer la burgesia grega i europea contra el poble grec. I per portar a efecte les seves amenaces han aconseguit el ràpid auxili del govern del PP, que no ha trigat ni 24 hores a aprovar una llei per facilitar el trasllat de la seu social de les empreses fora de Catalunya. Així és la legalitat burgesa. Per reconèixer el dret a decidir del poble català la llei és impossible de canviar i fa servir a discreció la violència policial per fer-la complir. Per satisfer als capitalistes catalans, espanyols o europeus la legalitat es canvia en un obrir i tancar d’ulls. Tots aquests fets no fan reflexionar al company Garzón? Quina conclusió es pot treure de l'aliança entre la burgesia catalana i l'espanyola per evitar la proclamació de la república catalana? Quina és l'alternativa de Garzón que es diu a si mateix "comunista", de la direcció d'IU i de molts dirigents de Podem davant d’aquesta aliança? Que Rajoy i Puigdemont s’asseguin a parlar? Que l'Església catòlica faci de mediadora?

Garzón, i altres que defensen la seva posició, diuen que són marxistes i fins i tot leninistes. Però, on i quan va advocar Lenin per un acord amb la burgesia russa o amb el règim tsarista per conquerir el dret d'autodeterminació d'Ucraïna, Finlàndia, o els països bàltics? Lenin i els bolxevics van unir a les masses de les nacions oprimides pel tsarisme i als treballadors de la nació opressora, la Gran Rússia, inscrivint en la seva bandera el dret a l'autodeterminació -inclosa la independència- juntament amb la lluita per l'enderrocament de l'ordre capitalista, pel socialisme.
Què té a veure aquesta posició amb cridar a que el poble de Catalunya es desmobilitzi, abandoni el carrer i torni a casa, deixant als polítics burgesos tranquils per resoldre el conflicte? Aquesta és la posició d'un esquirol, no la d'un marxista revolucionari. Garzón i altres dirigents d'IU i d'Podem advoquen per "un procés constituent", fins i tot per la "República Federal". No aclareixen quina orientació de classe, capitalista o socialista, hauria de tenir aquest procés constituent o aquesta república federal. Però més enllà d'això, com pretenen imposar aquest procés constituent o aquesta república? Mitjançant l'acord amb l'Estat franquista i el PP? Aconseguint un consens amb la burgesia espanyola?

La proclamació de la república el 14 d'abril de 1931 va ser el resultat de l'acció revolucionària de les masses, de la ciutat i del camp, que van tombar la dictadura de Primo de Rivera, i amb les seves vagues i mobilitzacions massives al llarg de 1930 i 1931 van posar a Alfons XIII rumb a l'exili. La proclamació de la república, que va ser acceptada pels capitalistes i la burgesia com un mal menor, no va poder contenir el moviment dels treballadors, dels camperols sense terra i de la joventut cap a la revolució socialista.

L’analogia històrica té la seva importància, ja que una república catalana guanyada mitjançant l'acció revolucionària implicaria necessàriament un combat frontal contra el PDeCAT i Puigdemont, contra tota aquesta oligarquia política i econòmica que ha governat Catalunya amb les mateixes receptes neoliberals que el PP, convertint la batalla directa contra l'opressió capitalista en l'eix de l'acció de masses. Obriria la porta a un govern de l'esquerra que hauria d'acabar immediatament amb les retallades i enfrontar-se a la dictadura dels grans poders econòmics, catalans i espanyols, nacionalitzant la banca i les grans empreses.
Els capitalistes catalans, espanyols, francesos i europeus ho saben perfectament, i per això intenten aixafar el moviment amb tots els mitjans de què disposen.

Per la república socialista catalana: cal tornar a la mobilització de masses

La correlació de forces a Catalunya segueix sent favorable al poble, als treballadors i la joventut que han manifestat la seva determinació d'arribar fins al final en la lluita contra la repressió policial i per la república catalana. És del tot necessari respondre a l'Estat i al govern del PP amb la mateixa audàcia de l'1 i del 3 d'octubre, ampliant la mobilització i guanyant a tots aquells sectors de la classe obrera catalana que encara dubten però que rebutgen l'ofensiva de la reacció. I això només és possible amb un programa que lligui la proclamació de la república catalana a mesures socialistes efectives en benefici de la població. Des d’Esquerra Revolucionària cridem a la direcció de la CUP, Podem i Catalunya en Comú, ERC ... al moviment estudiantil i les seves organitzacions (Sindicat d'Estudiants, SEPC), al moviment obrer i els seus sindicats de classe a Catalunya, a que estableixin un Front Únic d'Esquerres que es basi en els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) i en tots els organismes que han anat sorgint aquestes setmanes a Catalunya, per organitzar comitès per la república a empreses i fàbriques, en barris i centres d'estudi, i coordinar-los per a impulsar el moviment amb accions cada vegada més audaços, preparant una vaga general indefinida capaç de resistir qualsevol acció violenta de l'Estat i conquerir la república catalana amb un govern d'esquerres. Aquest Front d'Esquerres ha de trencar qualsevol subordinació a la dreta catalanista, al PDeCAT o a Puigdemont, i ha de fer una crida a la solidaritat activa del moviment obrer i la joventut de la resta de l’Estat.

La direcció d’Units Podem ha de canviar radicalment la seva orientació. Cal deixar d'implorar a Rajoy que negociï, que l'Estat concedeixi un referèndum pactat, o que el PSOE es posi davant del PP amb una nova moció de censura. Totes aquestes peticions ja han estat rebutjades, mentre la reacció es prepara per augmentar la repressió i posar al poble català de genolls.

L’única manera d'aclarir la situació, d'acabar amb la confusió, d'unir els treballadors i la joventut de la resta de l’estat amb els seus germans de classe a Catalunya és a través de la mobilització massiva contra el govern del PP. Aquesta és la tasca de tota l'esquerra, de tots els militants i activistes conscients. Aquesta és també la responsabilitat de la direcció d’Units Podem, de Pablo Iglesias, d'Ada Colau, que en aquests moments crítics han de passar a l’acció i dirigir directament als treballadors i a la joventut, especialment a la base de CCOO i UGT, un missatge clar de lluita contra la reacció.

La classe dominant espanyola i catalana veu amb terror la proclamació de la república catalana, i la raó no és només perquè trencaria la idea d'Espanya, una, gran i lliure. Saben que aquesta conquesta del poble seria el preludi a una lluita encara més intensa i transcendental a favor dels oprimits, contra la dominació dels capitalistes, contra l'ordre social establert i per una república socialista a Catalunya i una república socialista federal basada en la unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que componen actualment l'Estat espanyol. Una lluita que ja està conquistant la solidaritat activa de les masses oprimides d'Europa i de tot el món.


Militant