El panorama polític s'ha capgirat després de l'èxit de la moció de censura i la designació del nou govern. Els mateixos que en els seus editorials i articles es desfeien en elogis a Albert Rivera, exigien la convocatòria immediata d'eleccions i desqualificaven a Sánchez per intentar formar un govern inviable, ara es desdiuen de tot el que han dit i només tenen aplaudiments per al secretari general del PSOE. Com explicar aquest canvi de postura? Com caracteritzar el nou Executiu més enllà dels gestos mediàtics? Quina posició hem d'adoptar des de l'esquerra militant?

Respondre a aquestes preguntes no és quelcom superflu. Com altres vegades a la història recent, el PSOE es postula com una opció fiable pels interessos estratègics de la classe dominant, just en un moment de màxima polarització i quan l'impacte de la mobilització social amenaçava amb crear un escenari encara més crític. Per això és important subratllar que el que ha passat no obeeix només a una sentència judicial, ni és el fruit d'un guió preestablert per la burgesia i l'aparell de l'Estat. No, el caos institucional i els volubles posicionaments que van convertir l'escena parlamentària en un vodevil durant diversos dies, són la viva expressió de la profunda crisi que recorre el Règim del 78 i de l'enorme descontent acumulat.

L'estratègia de la classe dominant

Quan l'Ibex 35 i l'aparell del PSOE, encapçalat per Felipe González i els seus fidels, van donar un cop per a eliminar a Pedro Sánchez, sabien molt bé què feien. Per a la burgesia espanyola i europea era essencial evitar unes terceres eleccions i aconseguir una mínima estabilitat parlamentària. Només així podrien reforçar la desmobilització social i, en aquestes condicions, aplicar l'agenda de contrareformes pendents.

Un cop aconseguit l'objectiu de la investidura de Rajoy el 29 d'Octubre del 2016, el nou govern del PP era el més feble, en termes parlamentaris, des de 1978. Però fins i tot aquesta debilitat era també relativa, ja que els suports auxiliars de Ciutadans (Cs) i la gestora colpista del PSOE garantien a la burgesia certa viabilitat al seu projecte.

I així va ser. Durant un any, els grups parlamentaris del PSOE i Cs van acudir a reforçar Rajoy en els moments crucials, ja fos donant suport als pressupostos generals, amb el front únic del 155 contra el poble de Catalunya, o encoratjant el nacionalisme espanyolista més desaforat. Però al 2017 van ocórrer també altres esdeveniments que subratllaven la inestabilitat de la situació.

Un Pedro Sánchez pràcticament desnonat va vèncer a les primàries socialistes contra la coalició dels barons territorials i el gran poder econòmic. Les velles mòmies dretanes del partit no van perdre l'oportunitat per a criticar-lo, i la premsa capitalista no es va tallar un pèl en augmentar l'estrèpit. Era potser Pedro Sánchez l'opció de l'Ibex 35 en aquest moment? Només cal formular la preguntar perquè es respongui per ella mateixa.

El triomf de Pedro Sánchez reflectia de manera indirecta el gir a l'esquerra d'amplis sectors dels treballadors i la joventut, i la pressió de la lluita de classes i la polarització social en el si del PSOE. De la mateixa manera, la victòria aclaparadora de Pablo Iglesias sobre Iñigo Errejón a Vistalegre II, posava sobre la taula la voluntat de la majoria de la base social i els militants de Podem per a recuperar la mobilització als carrers i passar a l'ofensiva contra el govern del PP.

Aquests resultats van ser una derrota per a la dreta, però és evident que tant Pedro Sánchez com la direcció de Podem no van treure les conclusions pertinents. Al contrari. Després del seu triomf aclaparador davant Susana Díaz, Felipe González i la majoria de l'aparell del PSOE, Sánchez i el seu entorn van començar a estendre ponts i a soldar la fractura oberta, frustrant el gir a l'esquerra que la militància socialista reclamava i pel qual li va ser atorgar la victòria. Sánchez va renunciar a la confrontació amb el PP i va treure "l'home d'Estat" que porta dins seu recolzant Rajoy en la qüestió catalana i en la seva ofensiva repressiva. Col·locant a personatges que li havien donat suport durant les primàries en la primera línia de la lluita contra l'independentisme, com va ser el paper lamentable de Josep Borrell, va enfortir el discurs espanyolista de Ciutadans.

Per la seva banda, Pablo Iglesias també va abdicar del mandat de Vistalegre II. Lluny de fer una crida a la mobilització per donar la batalla als carrers, va circumscriure la seva oposició al Parlament amb una moció de censura al Maig de 2017. Un moviment amb el qual pretenia guanyar-se el suport del PSOE. Però aleshores, Sánchez tenia clar que la seva tornada al discurs tradicional de la socialdemocràcia no significava facilitar el gir a l'esquerra al govern.

Després del fracàs de la moció de censura d'Iglesias, una nova fase de la crisi catalana, amb clars trets revolucionaris, va esclatar l'1 d'Octubre i les formacions parlamentàries de l'esquerra estatal van quedar retratctats. El PSOE es va fusionar completament amb la burgesia espanyola i catalana en la seva pretensió d'aixafar la rebel·lió, i Podem es va posar de perfil, mantenint una equidistància que repartia "responsabilitats" per igual entre el govern i l'Estat que colpejava salvatgement a milers, i un poble que intentava exercir pacíficament i democràticament el seu dret a decidir.

La postura lamentable de l'esquerra parlamentària va venir-li com l'anell al dit a Rajoy. Una balança que també inclinaven els grans aparells sindicals de CCOO i UGT al persistir en una lamentable pau social que ha actuat com a vàlvula de seguretat per a aquesta falsa recuperació econòmica. Mentre la precarietat, els baixos salaris i la supressió de drets laborals i democràtics s'estenien com una xacra, els dirigents sindicals organitzaven manifestacions pantomimes cada vegada més marginals.

La mobilització de masses

Des del punt de vista parlamentari, la burgesia tenia assegurat el front. Però la lluita de classes va molt més enllà de la hipocresia dins l'hemicicle. La població segueix patint durament les conseqüències de l'austeritat, les retallades i la manca de futur. I, encara que els mitjans de comunicació capitalistes sempre ocultin el factor de la lluita de masses, els revolucionaris sí que hem de donar-li la importància que mereix. La pressió ha estat tal que, durant les setmanes prèvies a la votació de la moció de censura es respirava un ambient semblant al del 15M, i fins i tot els aparells sindicals de CCOO i UGT especulaven obertament amb la possibilitat d'una vaga general.

vaga feminista
"La vaga general feminista del 8 de Març va representar un punt d'inflexió. Més de quatre milions de treballadores i treballadors van participar en una aturada històrica"

Les grans mobilitzacions i vagues massives a Catalunya, que s'han alimentat del rebuig al PP i a l'opressió centralista, de les conseqüències de l'atur i l'empobriment de la joventut i les capes mitjanes, no han estat un fet aïllat. A altres territoris també hem assistit a grans lluites que han desbordat a la burocràcia dels grans sindicats i accentuat la seva pèrdua de credibilitat. Un exemple car d'això han estat les manifestacions multitudinàries en defensa de la sanitat pública a Andalusia, i que s'han repetit a altres ciutats com Valladolid. La gran rebel·lió dels veïns a Múrcia contra el soterrament de l'AVE és una altra expressió d'aquest desconent social. Però al 2018 la protesta ha adquirit majors dimensions.

La vaga general feminista del 8 de Març va representar un punt d'inflexió. Més de quatre milions de treballadores i treballadors van participar en una aturada històrica, i més de dos milions d'estudiants van secundar aquell mateix dia la vaga de 24 hores convocada per Lliures i Combatives i el Sindicat d'Estudiants. Però el més impressionant va ser la marea humana de milions de manifestants que van omplir les desenes de marxes convocades a la tarda a tots els territoris, i que no té cap tipus de precedent. El caràcter combatiu i massiu d'aquesta jornada té la seva explicació: la classe obrera i el jovent la van veure com la millor via per a expressar tota la fúria contra el govern del PP. La demostració de força del 8M interpel·lava directament als grans sindicats i Podem: No veieu quin és el camí per enderrocar al PP?

Aquest mateix mes va irrompre amb força la Marea Pensionista, impulsada per la Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema Públic de Pensions. De nou els aparells sindicals van quedar suspesos en l'aire, desplaçats i sense cap iniciativa. L'explosió d'aquest sector i les marxes multitudinàries, destacant per dret propi les de Bilbo, han condicionat també l'agenda política. Per si fos poc, l'escandalosa sentència del judici de la Manada va posar més llenya al foc. El 26 d'Abril, quan es va conèixer aquesta aberració de la justícia patriarcal, centenars de milers de dones, treballadors i joves vam tornar a ocupar els carrers de manera espontània. Dies abans, el 15 d'Abril, més d'un milió de manifestants clamaven a Barcelona per la llibertat dels presos polítics catalans. I, el 10 de Maig, més d'un milió de joves van fer vaga educativa i més de cent mil es van manifestar a les 50 concentracions i manifestacions contra la sentència de la Manada, convocats novament per Lliures i Combatives i el Sindicat d'Estudiants.

L'acció als carrers no s'ha aturat durant aquests últims mesos. Com a part de la resistència a l'ofensiva repressiva de l'Estat, a Nafarroa s'han protagonitzat diferents jornades històriques per la llibertat dels joves d'Altsasu. El 14 d'Abril més de 100.000 persones van omplir els carrers d'Iruñea, a la manifestació més massiva que es recorda en dècades. I a tot això cal afegir nombroses mobilitzacions i lluites sectorials a les quals s'han involucrat desenes de milers a diversos territoris: per la llibertat d'expressió, contra l'empresonament de cantants de rap, pel dret d'autodeterminació a Euskal Herria, i moltes més. La Confederació Intersindical Galega (CIG) havia fet una crida a la vaga general per al proper 19 de Juny a Galiza, encara que finalment va ser desconvocada davant la caiguda de Rajoy.

En definitiva, aquest és el context social sobre el qual s'ha planejat la sentència de la Gürtel i la fulminant moció de censura de Pedro Sánchez. La debilitat i erosió del govern de Rajoy s'han multiplicat, però el més important no han estat les maniobres parlamentàries ni les sentències judicials. Això només ho pot creure un observador superficial i intoxicat per la propaganda oficial. No, la causa més important d'aquests canvis bruscos i sobtats, si volem emprar el punt de vista del marxisme, cal buscar-la en la pressió de la lluita de classes i l'acció de les masses, i el seu reflex en la superestructura política del Règim el 78, ja de per si molt colpejada des del 2011.

La moció de censura

La duresa de la sentència del cas Gürtel no s'explica ni per la bondat de la justícia ni per un afany d'aclarir la veritat. En realitat, la decisió tenia una clara intencionalitat: recuperar part del la credibilitat perduda per un aparell judicial cada dia més qüestionat, i connectar amb l'enorme rebuig social a la corrupció.

Arrimadas i Rivera
"La burgesia ha tingut cura de finançar generosament i donar suport amb la seva esquadra mediàtica a Albert Rivera i el seu partit"

Aquí sorgeix una altra pregunta que mereix ser resposta: Per què les resolucions judicials tenen aparentment tanta influència política? Per la debilitat del Règim del 78. El PP portava força temps recorrent a l'aparell de l'Estat i la repressió per a poder imposar els seus objectius. La Llei Mordassa i les retallades de les llibertats públiques són una manifestació molt visible de les tendències bonapartistes que recorren el sistema capitalista espanyol. Per bonapartisme utilitzem l'accepció marxista, és a dir, el govern de l'espasa sobre la societat. I quan parlem de tendències, volem dir això, tendències a l'autoritarisme, a governar des dels tribunals utilitzant els informes de la guàrdia civil i la policia, que han estat claus, per exemple, per a enfrontar el desafiament del poble de Catalunya i posar en marxa una causa general contra l'independentisme.

Les tendències bonapartistes també reflecteixen, en termes polítics, l'empat relatiu entre les classes. La burgesia no compta amb la sòlida base social d'altres èpoques per a imposar tots els seus plans. Quelcom evident si observem que el cop brutal al sistema públic de pensions, o l'enduriment de la contrareforma laboral com exigeixen Albert Rivera i l'Ibex 35, no han pogut materialitzar-se.

D'altra banda, tot i la gran mobilització social que s'ha succeït des del 2011 i que ha colpejat al bipartidisme, a la monarquia i al relat consensuat sobre les meravelles de la Transició, els treballadors, la joventut i els oprimits no hem pogut coronar amb èxit aquest procés. Una de les causes més important d'això és el programa socialdemòcrata que s'ha imposat a la direcció de Podem, les seves constants cessions a l'opinió pública burgesa, l'abandonament de la lluita de masses per la feina institucional i el respecte a les regles del sistema . La renúncia a una política genuïnament socialista per a transformar la societat, li ha concedit a la classe dominant un marge de maniobra preciós. Però amb tot, no ha estat suficient.

Quan tan sols en un mes un govern tan feble com el del PP encara és esquitxat per escàndols com el de la presidenta Cristina Cifuentes, la detenció d'Eduardo Zaplana i la sentència de la Gürtel, i tot això passa amb el rerefons d'una protesta social in crescendo i unes condicions de vida insuportables per a milions de persones, les dificultats per a la classe dominant també augmenten.

En aquest marc cal situar la moció de censura de Pedro Sánchez. És que quan pren aquesta decisió obeïa a una ordre directa de l'Ibex 35 i la banca? Aquest era el pla de la classe dominant? No, els motius d'aquest moviment tenen més a veure amb els interessos de l'aparell socialista que amb una tàctica elaborada amb premeditació pels centres del poder econòmic i fàctic.

Si la pressió sobre el PP era enorme, no menys ho era sobre la direcció del PSOE. Les enquestes electorals, inclosa la de l'últim CIS abans de la moció de censura, projectaven un resultat molt positiu per a Ciutadans i una clara recuperació de Podem, que es beneficiava de la mobilització social creixent. Les mateixes enquestes assenyalaven una important caiguda del PSOE. El moviment de Pedro Sánchez responia a una oportunitat tàctica: prendre la iniciativa contra Rajoy, perquè qui colpeja primer colpeja dues vegades.

La direcció del PSOE no tenia grans expectatives en què la seva moció prosperés, però sí sabia que d'aquesta manera condicionava a la resta de partits, especialment a Ciutadans, i apareixia com l'aglutinador d'una possible derrota del PP.

Des del moment en què Sánchez va fer aquesta maniobra, els estrategs del capital es van posar en marxa. Que el desgast del PP era evident, i que la seva debilitat parlamentària era un factor negatiu, no constituïa cap sorpresa. La burgesia ha tingut cura de finançar generosament i donar suport amb la seva esquadra mediàtica a Albert Rivera i el seu partit. El recanvi taronja li serviria per a embutxacar una part considerable de l'electorat del PP i parcialment del PSOE. Amb una alternativa semblant a la de Macron a França, que li permetés ampliar la seva base social i projectar il·lusions en un fals canvi polític, la classe dominant guanyaria temps i estabilitat per a poder continuar amb les seves contrareformes.

Aquestes són les raons que expliquen que El País i altres mitjans de comunicació capitalistes apostessin per la convocatòria immediata d'eleccions: "Donada la situació i la correlació de forces polítiques al Parlament, anar a les urnes és l'única opció per a aconseguir una alternativa de Govern estable i coherent que prengui el timó i rescat a Espanya de la greu crisi política... "(Eleccions anticipades, editorial de El País, 26 de Maig).

La burgesia, l'Ibex 35, la banca, la UE, volien un acord entre Ciutadans i el PSOE per a la convocatòria ràpida d'eleccions, empènyer a la gent a casa i centrar l'atenció novament en una competició electoral de la qual es creien guanyadors. I cal assenyalar que la direcció del PSOE no va fer fàstics a aquesta opció. "Convocar eleccions és un procés raonable que no serà un obstacle per a arribar a un acord amb Ciutadans", va afirmar el secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, en una entrevista el dissabte 26 de Maig a la COPE, just un dia després de presentar la moció. Per la seva banda, Rivera va proposar públicament un pacte al PSOE per una moció de censura instrumental i fer una crida a eleccions immediatament, oferint la terna de Jáuregui, Redondo o Solana per a presidir aquest govern.

Què va passar aleshores? Que Pedro Sánchez va exigir el suport a la seva candidatura per poder mantenir el seu avantatge inicial, i aparèixer així com l'artífex de la caiguda de Rajoy. A Rivera aquesta opció, en un moment on les enquestes el marcaven com a guanyador indiscutible d'unes eleccions anticipades, li va semblar un mal negoci. No volia col·locar-se a la cua de Sánchez i cedir-li el protagonisme. En el seu càlcul comptava també amb que el PP pogués cedir a les pressions de nombrosos sectors de les grans empreses i la banca, que l'apretaven perquè dimitís immediatament.

Els editorialistes de El País es feien ressò d'aquestes posicions, encara que després hagin intentat esborrar les seves petjades i dir exactament el contrari: "La resistència de Mariano Rajoy a dimitir -encara queda formalment temps perquè ho faci i apel·lem emfàticament a la seva responsabilitat perquè respongui en aquest sentit- ha deixat al Congrés dels Diputats atrapat entre dos temps i requeriments difícils de conciliar entre si (...) Assistim, en realitat, al duel entre dos polítics sense futur (...) Molt ens temem que la crisi del sistema, ja greu, s'aguditzarà si Sánchez aconsegueix el seu afany d'instal·lar i romandre al Govern ... "(Un govern inviable, editorial de El País, 1 de Juny).

Rajoy va dubtar. Després d'imposar un debat ràpid de la moció de censura, considerant que Sánchez no trobaria els suports suficients, es va adonar que el seu esquema no era l'únic possible. Acostumat a la impunitat d'aquests últims anys, Rajoy i el seu seguici, que venien de celebrar la victòria dels pressupostos, es van xocar de cara amb la realitat. El PNV podia fer-los perdre la moció de censura, i la raó d'aquest oportunisme era precisament l'ambient de contestació social que recorre Euskal Herria amb el moviment massiu dels pensionistes, i les dures crítiques que ja havien rebut per donar suport al PP mentre el 155 seguia aplicant-se contra Catalunya.

A la vora del precipici, Rajoy va decidir no dimitir encara que li va costar molt prendre aquesta opció com va demostrar la seva clamorosa absència al debat parlamentari en la sessió vespertina del 31 de Maig. La seva resistència obeïa als interessos de l'aparell del PP: no donar cap incentiu a Ciutadans perquè rendibilitzés la caiguda lliure dels populars en unes eleccions anticipades, ja que això aguditzaria la seva crisi interna i acceleraria la fugida de càrrecs públics i militants a la formació taronja. Millor passar a l'oposició, recompondre les files del PP amb un nou candidat, i fer front al desafiament de Rivera. Però una cosa són els desitjos i una altra la realitat: el principal partit de la dreta espanyola travessa el pitjor moment de la seva història, i no serà senzill de remuntar.

La volatilitat del moment, marcada per una intensa mobilització social i una recuperació econòmica que només omple les butxaques dels rics, i uns interessos d'aparell que no responen fidel i automàticament als de la classe que representen, produeix desenllaços sorprenents.

Paradoxalment, un d'aquests resultats inesperats ha estat l'afebliment de Ciutadans. Apareixent com la sustentació de Rajoy a canvi de res, Rivera està descol·locat i el seu ascens fulgurant en entredit, tal com indiquen les últimes enquestes.

L'Ibex 35 i la banca aplaudeixen el nou govern

La burgesia està acostumada a convertir les dificultats en oportunitats. Una vegada que la moció de censura tenia assegurat l'èxit, cosa insòlita en els 40 anys de democràcia burgesa espanyola, tocava afrontar els fets. I la classe dominant, amb l'experiència que li dóna el monopoli del poder i les garanties que li ofereix el PSOE, ha posat al mal temps bona cara, tot segura que podrà comptar amb la col·laboració i el suport del govern de Pedro Sánchez.

Una altra vegada, El País dóna el to adequat a les circumstàncies, encara que això suposi negar tot el que havia dit anteriorment: "L'arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa i la formació d'un Govern solvent marca un punt i a part en la política espanyola (...) la principal tasca que el president Sánchez té per davant no és executar el programa del seu partit, pel qual no disposa de majoria, sinó començar a reparar les destrosses polítiques, socials i institucionals provocades pel Govern del Partit Popular, de manera que el país vagi a la propera cita electoral amb una estabilitat que no sigui la màscara funerària imposada a un país sense pols. Comminar al nou president perquè convoqui eleccions és tan inapropiat com exigir-li que esgoti la legislatura... ". (Punt i a part, editorial de El País, 10 de Juny).

Nadia Calvinno
"Després de conèixer-se els noms dels i les ministres, l'aplaudiment del món de les finances, la banca, la patronal, la UE i els mitjans del sistema ha estat unànime"

Després de conèixer-se els noms dels i les ministres, l'aplaudiment del món de les finances, de la banca, de la patronal, de la UE, dels contertulians i editorialistes dels mitjans del sistema ha estat unànime. Fins i tot Ciutadans i els seus portaveus s'han vist obligats a elogiar la meritocràcia que domina els nomenaments: dones i homes de l'establishment, amb conviccions fortament arrelades per a servir el capitalisme el millor que puguin.

No volem fer una caricatura sectària, ni ser irònics. Ens limitem a l'historial polític dels principals membres de l'Executiu. Josep Borrell, ministre d'Afers Estrangers, és conegut per tots. Un home que en el moment en què la mobilització del poble català va posar en dubte l'Espanya una, gran i lliure, no va fer cap fàstic a embolicar-se amb la bandera espanyola i arengar milers de reaccionaris des de la tribuna que li va cedir Societat Civil Catalana.

La ministra d'Economia, Nadia Calviño, un "socio-liberal", com ella mateixa es defineix, partidària acèrrima de l'agenda d'austeritat i retallades, des del 2014 directora general de Pressupostos de la Comissió Europea, i que va ser proposada per Ciutadans com a candidata a presidir el Banc d'Espanya. D'ella han dit meravelles els capitalistes espanyols i europeus, com Ana Patricia Botín, presidenta del Banc de Santander: "Tenir a Nadia Calviño com la nostra nova ministra d'Economia és una garantia..."

El ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, jutge de l'Audiència Nacional, proposat pel PP al Consell General del Poder Judicial, ha dut a terme sentències esgarrifoses que han deixat impunes a torturadors i als responsables de l'accident aeri del Yak 42. La ministra d'Educació, Isabel Celaá, coneguda partidària de la concertada i entusiasta de les retallades a l'escola pública quan va exercir el càrrec de consellera d'educació durant el govern basc de Patxi López.

Podríem seguir amb tots els nomenaments, però ens repetiríem innecessàriament. Juntament amb el contingut, que és l'essencial, destaca la imatge que s'ha pretès vendre d'un govern "feminista" que fa seu el missatge impulsat per la gran vaga del 8M. De debò podem creure-ho? Que hi hagi dones a un govern, o que siguin la majoria com és el cas, no és garantia que posin en marxa polítiques efectives contra la violència masclista i posin fi a la justícia patriarcal i les seves sentències escandaloses, ni que acabin amb els desnonaments i les retallades en les ajudes a la dependència, en educació, en sanitat o millorin les condicions laborals i salarials de la dona treballadora. Al govern del PP havia també hi moltes dones, però igual de reaccionàries que els seus col·legues masculins a l'hora de governar amb mà de ferro contra la majoria de la societat.

És veritablement indignant que se'ns parli de "feminisme" quan Sánchez ha manifestat que respectarà els pressupostos generals que va aprovar el PP, i que el mateix PSOE va esmenar a la totalitat, per així garantir "l'estabilitat". Uns comptes que retallen la despesa social i perpetuen les polítiques de la dreta no tenen absolutament res de feministes.

No és cap secret que el PSOE pretén allargar el màxim la legislatura i convocar les eleccions en les millors condicions per a obtenir un gran resultat. Els cops d'efecte van en aquest sentit, i disposa de cert marge.

Per començar, ha d'establir quantes taules de negociació siguin necessàries amb CCOO i UGT, atorgant així una excusa als seus aparells burocràtics per a mantenir la pau social. En segon lloc, intentarà rebaixar la tensió amb el nou Govern de la Generalitat, proposant l'apropament dels presos polítics a les presons catalanes i una possible reforma de la Constitució. En definitiva, guanyar temps i oferir una imatge de diàleg que, sense cap mena de dubte, connecta amb els desitjos dels polítics burgesos del PDeCAT i la direcció d'ERC per posar fi a la lluita per la república i tornar al camí de l'autonomisme.

La burgesia es prepara per a aprofitar a fons la nova conjuntura i utilitzar al PSOE per a construir l'estabilitat que necessita. Però no està gens clar que la jugada li surti bé. Hi ha una tensió extraordinària a la societat, i Pedro Sánchez no té l'autoritat que altres dirigents reformistes de l'esquerra tenien al passat. Els esdeveniments d'aquests anys tampoc han passat en va i el gir a l'esquerra i l'avanç en la consciència de milions de treballadors i joves són un fet. No serà fàcil per a la socialdemocràcia dur a terme els plans de la classe dominant.

Construir l'esquerra revolucionària

No hi ha cap mena de dubte que entre molts sectors de la població hi ha una sensació d'alegria i alleujament per haver fet fora Rajoy, i esperança en què les coses poden canviar. Aquest sentiment s'ha reflectit en les enquestes amb una pujada notable del vot al PSOE, que guanyaria les eleccions si es celebressin ara, i ho faria a costa del retrocés de Ciutadans i d'una caiguda important de Podem. Però, al cap i a la fi, les enquestes retraten una foto del moment, i encara queda molt partit per jugar.

Els aplaudiments que han rebut les i els ministres de Pedro Sánchez per part de la plutocràcia són justament merescuts, i els treballadors hem de ser molt conscients que quan la dreta mediàtica i els grans poders econòmics els elogien d'aquesta manera res de bo podem esperar. El PSOE ens té acostumats a trair les seves promeses, qüestió que s'ha convertit en la marca de la casa.

Seria ingenu donar per assegurat que tot un seguit de reivindicacions, anhelades per milions de persones, seran satisfetes. La derogació de la Llei Mordassa o de l'odiada LOMCE, no costaria gens de diners i compten fins i tot amb el rebuig del propi Parlament. Però queda per veure que Pedro Sánchez procedeixi a la seva supressió. Pot abordar l'anul·lació d'alguns dels articles més repressius de la primera, i pel que fa a la segona obrir novament la negociació per a un "Pacte d'Estat educatiu", però no canviaria res en el més fonamental la situació d'enderroc i privatització que pateix l'ensenyament públic. Els barons territorials del PSOE estan, de moment, a l'expectativa del que passi, i ja han assenyalat que no volen sentir parlar de pactes amb Podem, i que els acords d'Estat han de ser amb Ciutadans i el PP.

La derrota del PP i la formació del govern de Sánchez tornen a posar el focus sobre els dirigents d'Units Podem. Votar a favor de la moció de la censura ha estat totalment correcte, però una qüestió és aquesta i una altra molt diferent estendre un xec en blanc al PSOE.

Pablo Iglesias ha batut el rècord de declaracions desafortunades durant aquests últims dies. Després de patir un dur revés de la militància en la consulta sobre la compra del seu xalet, Iglesias no s'ha tallat ni un pèl en elogiar Rajoy, qualificant-lo de "digne contrincant" pel qual "sent un gran respecte", i oferir-se per formar part del govern de Pedro Sánchez, com si tingués una obsessió per immolar al Tsipras. Aquesta orientació política és un error i, de continuar així, Podem pagarà un alt preu a les urnes. Competir per "l'esquerra" amb el PSOE semblant-se cada vegada més a ell és un molt mal negoci: milions optaran per l'original abans que per la còpia.

Iglesias i Garzon
"Des d'Esquerra Revolucionària fem una crida a Pablo Iglesias i Alberto Garzón a exercir una oposició d'esquerres al PSOE al Parlament i mobilitzar a la població als carrers"

No, amb aquesta estratègia -per no parlar del que pretenen Íñigo Errejón i altres com ell- Units Podem es convertiria en el millor dels casos en un escuder de la socialdemocràcia. Defensar que un canvi real pels que pateixen les conseqüències de la crisi capitalista pot venir d'aquells que es vanaglorien del seu neoliberalisme i respecte per l'ordre establert, és tirar sorra als ulls dels oprimits.

Des d'Esquerra Revolucionària fem una crida a Pablo Iglesias i Alberto Garzón a passar a l'ofensiva política de l'única manera possible: exercint una oposició d'esquerres al PSOE al Parlament i mobilitzant a la població als carrers. La direcció d'Units Podem no pot donar un salconduit a Pedro Sánchez, sinó tot el contrari. Ha de fer una crida a la lluita massiva perquè es governi a favor del poble treballador restaurant els drets democràtics perduts. El programa és clar: aturar les retallades socials i aconseguir una pensió mínima de 1.100 euros al mes; derogar la LOMCE i les contrareformes laborals i de les pensions; prohibir per llei els desnonaments i garantir l'habitatge públic amb lloguers socials; acabar amb la violència masclista, la justícia patriarcal i la discriminació salarial; tombar la Llei Mordassa i els processos judicials contra els cantants de rap, tuiters, sindicalistes i militants de l'esquerra; reconèixer el dret a decidir per a Catalunya, Euskal Herria i Galiza, i posar en llibertat els presos polítics.

L'experiència d'aquests últims anys demostra que necessitem aixecar una esquerra a l'alçada de les circumstàncies, basada en la mobilització de la classe obrera i la joventut, que combati a la dreta, al seu Estat repressiu, a les seves lleis reaccionàries, que conquereixi drets i millores socials, que obri el camí a la transformació socialista de la societat. Cal construir l'Esquerra Revolucionària des de baix, a cada barri, a cada fàbrica, als centres d'estudi, en el moviment obrer i en el feminisme de classe. No hi ha cap altre camí.


Militant