image image image image image
28A: Catalunya escombra la dreta espanyolista i vota massivament per la república
28A: Patacada electoral de la dreta espanyolista
El nou intent colpista a Veneçuela despulla la hipocresia de l’imperialisme i els seus aliats
Nova edició de Marxismo Hoy, la revista teòrica d’Esquerra Revolucionària
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


El govern imperialista de Donald Trump i el seu titella veneçolà, el dirigent d’ultradreta Juan Guaidó, han llançat des de la matinada del passat 30 d’Abril una nova ofensiva colpista contra el poble de Veneçuela.

Com en les anteriors temptatives, aquest cop compta amb la col·laboració activa dels governs reaccionaris de Llatinoamèrica, les burgesies europees, els mitjans de comunicació al seu servei i un ampli sector de la socialdemocràcia internacional.

L’opinió pública capitalista presenta Juan Guaidó com el “president legítim” de Veneçuela i Leopoldo López com un “perseguit polític”. El que no diuen és que tant Guaidó com López són dirigents del partit d’extrema dreta Voluntad Popular, que en 2014 féu una crida als seus partidaris a organitzar accions terroristes i atacs feixistes contra militants d’esquerra i seus del Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV). A les “guarimbas” organitzades per aquests dos reaccionaris, es produïren atemptats amb armes de foc i còctels molotov que causaren mig centenar de morts.

Leopoldo López fou jutjat i condemnat a 14 anys de presó com a màxim responsable d’aquests atacs, però tot el desdeny que sent l’oligarquia veneçolana pel seu propi poble s’ha tornat a evidenciar novament en les accions violentes impulsades el 30 d’Abril per aquests criminals.

Guaidó sol·licità fa poques setmanes una intervenció militar dels EEUU per garantir la seva investidura com a president. No importa les vides que costi, l’únic que importa als capitalistes veneçolans i als seus amos imperialistes és arribar al poder i prendre el control de las immenses riqueses de Veneçuela.

La nova ofensiva colpista llançada per Trump ha estat secundada un cop més per la Unió Europea (UE). Mentre vessen llàgrimes de cocodril pel “sofriment del poble veneçolà”, les sancions aprovades pels EEUU i la UE suposen que milions de joves i treballadors, ja afectats per la greu crisi econòmica que pateix el país, siguin condemnats a una situació límit.

Entre els més de 50 governs que reconeixen Guaidó com a “president legítim”, donen suport a aquestes mesures criminals de bloqueig econòmic, i recolzen l’ofensiva colpista, destaca la presència de l’espanyol i el portuguès. Els dirigents del PSOE, el PS portuguès i altres partits socialistes europeus són còmplices en els plans criminals de l’imperialisme.

El fet que un feixista com Leopoldo López hagi rebut asil a la casa de l’ambaixador espanyol a Caracas és una prova concloent del que diem. Mentre engarjolen a dirigents independentistes catalans per organitzar un referèndum democràtic, el govern espanyol protegeix a colpistes que promouen un aixecament militar per massacrar al poble de Veneçuela. Aquesta és doble vara de mesurar de la democràcia capitalista.

L’intent colpista del 30 d’Abril fracassa...

El nou intent de tombar al govern de Nicolás Maduro començà a la matinada del 30 d’Abril amb el pronunciament conjunt de Guaidó i Leopoldo López, alliberat poc abans del seu arrest domiciliari per un grup de militars revoltats de la Guàrdia Nacional. El cop comptava amb el recolzament del màxim responsable de la intel·ligència militar (SEBIN), Manuel Christopher Figuera, destituït pel govern aquell mateix dia.

Els mitjans de comunicació internacionals difongueren que Guaidó comptava amb el suport majoritari de l’exèrcit, controlava una de les principals bases aèries del país, La Carlota, i aviat es faria amb el control d’altres. A mesura que passaven les hores, fou quedant en evidència la falsedat d’aquestes notícies.
El “suport majoritari de l’exèrcit” anunciat per Guaidó i els seus caps nord-americans, Mike Pompeo i John Bolton, s’ha concretat fins el moment en la deserció i sol·licitud d’asil a l’ambaixada brasilera de 35 militars de baixa graduació, de la implicació en el cop d’alguns oficials aïllats i la difusió de vídeos en els que soldats, caporals i tinents denuncien que foren portats fins a La Carlota sota enganys i, un cop s’adonaren que l’objectiu era utilitzar-los per al cop, decidiren abandonar els seus comandaments.

Als colpistes no els fou millor amb la seva crida “al poble” a “prendre massivament els carrers”. L’anunciada marxa fins el Palau de Miraflores per donar suport a “l’alçament militar” i derrocar el govern mai se celebrà davant l’evidència que el cop no havia prosperat en els quarters i mancaven de massa crítica suficient per emprendre aquesta acció amb possibilitats d’èxit. Així i tot, López i Guaidó reagruparen els pocs milers de partidaris que havien aconseguit mobilitzar i animaven accions violentes a Caracas i altres ciutats del país.

...però els plans colpistes de l’imperialisme continuen

El fracàs de l’intent del 30 d’abril reflecteix, com ja ho féu també el del 23 de Febrer, les enormes dificultats en què es troba en aquests moments l’imperialisme dels EEUU, tot i els recursos de què disposa, per aconseguir llurs objectius.

Com explicàrem en anteriors declaracions, l’objectiu de l’Administració Trump és aprofitar la greu situació econòmica que viu Veneçuela (que les seves sancions i bloqueig estan agreujant de manera dramàtica) per reprendre el control sobre un país clau pels seus interessos.

Veneçuela disposa de les majors reserves confirmades de petroli del món. Durant els últims anys s’ha convertit en el principal soci comercial de la Xina a Llatinoamèrica i un aliat fonamental de Rússia en el continent. En la pugna entre els imperialistes xinesos i nord-americans per cada pam del mercat mundial, que les perspectives d’una nova recessió mundial al 2019 ó 2020 aguditzen, Veneçuela s’ha convertit en una peça estratègica per a Trump i la burgesia nord-americana.

Situant un govern titella a Caracas, Washington podria assestar un cop a Xina i Rússia i donaria un pas molt important en l’objectiu de reafirmar la seva hegemonia continental. A més, una victòria de l’extrema dreta a Veneçuela seria utilitzada per intentar colpejar a les masses de tota l’Amèrica Llatina, en un context de malestar social i mobilitzacions creixents contra les polítiques d’ajust i retallades dels governs reaccionaris de Colòmbia, Argentina, Xile, Perú i Brasil.

Però aquest escenari d’inestabilitat, polarització i lluita de classes a tot el continent, inclosos els propis Estats Units, s’imposa també com un obstacle objectiu per a una intervenció militar exterior. El desplegament dels marines en territori veneçolà faria explotar tot el malestar acumulat i provocaria mobilitzacions de masses en un país rere l’altre.

L’estratègia imperialista, mentre intenta guanyar a un sector decisiu de la cúpula de l’exèrcit, segueix recolzant-se en l’asfíxia econòmica. Després del revés sofert el 30 de Abril, Donald Trump anunciava el 2 de maig noves mesures de bloqueig i sancions “devastadores” contra Veneçuela, fins i tot la possibilitat de complementar-les amb un enduriment del bloqueig contra Cuba. Paral·lelament, seguiran promovent la desestabilització, esperant que la combinació d’hiperinflació, sancions, sabotatge, apagades, etc.; provoqui un esclat social o una onada de saquejos i enfrontaments violents al carrer que canviï la correlació de forces dins de l’oficialitat de l’exèrcit i possibiliti un cop militar al seu favor.

La situació a l'exèrcit

Com a part d’aquest pla, l’Administració Trump està utilitzant la política del “pal i la pastanaga” cap als alts oficials, combinant les amenaces (declaracions sobre una possible intervenció militar, detencions, bloqueig dels seus comptes fora del país…) amb promeses “d’amnistia” i intents de compra.

El govern i els dirigents del PSUV insisteixen en que l’exèrcit està amb Maduro sense fissures, esperant que els colpistes s’esgotin pels seus propis errors o perquè no aconsegueixin suficient ajut als carrers, i confiant en què seguiran mantenint indefinidament el suport de la cúpula militar.

Però aquesta política és una recepta per al desastre. En primer lloc, deixa la iniciativa en mans de la reacció i l’imperialisme, i mostra que des del govern no hi ha cap altra estratègia que una hipotètica negociació amb la oposició dretana. Una completa utopia que no resoldrà res. Si alguna cosa demostra el fet que Guaidó pogués tornar a Veneçuela lliurement després de les accions violentes que promogué el 23F, que segueixi actuant impunement després el cop fallit del 30A, o que Leopoldo López gaudeixi de l’hospitalitat de l’ambaixador espanyol mentre llança proclames colpistes en rodes de premsa, és que dins la maquinària de l’Estat hi ha divisions i contradiccions importants.

La implicació de Figuera, el cap de la intel·ligència militar, en aquesta reacció representa una advertència molt seriosa. La mateixa polarització que es dóna a la societat es produeix dins de l’exèrcit i l’aparell estatal. En l’oficialitat existeixen sectors corruptes i pro-capitalistes que, encara que no ho diguin obertament, simpatitzen amb la dreta i l’extrema dreta i no dubtaran en col·laborar amb ells i l’imperialisme en reprimir al poble si senten que poden guanyar.

L’única manera de derrotar l’ofensiva colpista és amb una política revolucionària que entusiasmi a les masses. Però lluny de presentar una alternativa socialista, la burocràcia del PSUV i el govern de Maduro han trencat amb l’experiència revolucionària passada derrocant totes les reformes progressistes que el poble aconseguí sota els governs de Chávez, han intentat arribar a acords una i altra vegada amb la burgesia parasitària fomentant la corrupció, han gestionat un capitalisme en bancarrota reprimint als sectors més combatius i conscients del moviment obrer i de l’esquerra, i s’han llençat als braços dels imperialistes xinesos i russos per assegurar els seus privilegis i el control del poder estatal.

Correlació de forces

Veneçuela afronta una de las ofensives imperialistes més brutals de les dues últimes dècades. No obstant, l’assistència a les mobilitzacions organitzades pel govern, com la d’aquest 1 de Maig, segueixen molt per sota de les ingents demostracions de força que aconseguiren desactivar ofensives colpistes anteriors contra el govern de Chávez.

La causa d’aquesta paradoxa és que Chávez prenia mesures cap a l’esquerra, intentant respondre a les demandes de les masses, i s’enfrontava a l’oligarquia. Pel contrari, Maduro i els actuals dirigents del PSUV han optat per abandonar qualsevol perspectiva socialista i optar per un model de Capitalisme d’Estat, aplicant retallades en salaris i drets, destruint milers de llocs de treball a empreses públiques i privades, efectuant constants concessions als empresaris, i tot això sense poder evitar el col·lapse de l’aparell productiu, la hiperinflació i el sabotatge imperialista. La catàstrofe social i econòmica de Veneçuela no es resoldrà mantenint aquesta dinàmica.

Amb una autèntica política socialista i revolucionària, el cop ja hauria estat derrotat de manera definitiva. Guaidó i els feixistes de Voluntad Popular i d’altres partits oligàrquics estarien completament aïllats i desprestigiats, el seus dirigents detinguts perquè responguin pels seus crims i no tindrien possibilitat alguna de tornar a actuar.

Però Guaidó segueix lliure i intenta recuperar la iniciativa. Les primeres dades disponibles indiquen que l’“aturada esglaonada cap a una vaga general”, que convocà l’1 de Maig, no ha tingut seguiment. La manifestació opositora d’aquell dia, més concorreguda del que s’havia d’esperar després de fracassar el seu intent de la jornada anterior, no comptà amb la assistència multitudinària necessària per dur a terme els seus plans colpistes. En qualsevol cas, Guaidó es recolza en els buròcrates sindicals descontents per mantenir la seva estratègia i xifra les seves esperances en què el malestar social li permeti canviar la correlació de forces.

Mobilització independent de la classe obrera contra el cop. Tot el poder als treballadors i al poble per escombrar a la reacció!

Des d’Esquerra Revolucionària ens oposem totalment a l’aturada obrera convocada por Guaidó. Aquesta vaga no té res a veure amb la defensa dels drets dels treballadors, sinó amb una escalada en la estratègia imperialista. Per el contrari, cridem a tots els treballadors, camperols i joves a mobilitzar-nos massivament per derrotar aquest nou intent colpista de manera aclaparadora i definitiva.

La primera tasca de tots els activistes obrers, dels sindicats de classe, dels moviments populars i de l’esquerra és denunciar els objectius i el caràcter criminal de Guaidó i l’oposició pro-imperialista veneçolana, però sense confiar en el govern o la cúpula militar per derrotar a Trump i a la burgesia veneçolana. Són les seves polítiques les que han permès a la dreta manipular la desesperació de sectors de la població i avançar. Un nou exemple el tenim en la promesa de Maduro en el seu discurs de l’1 de Maig de convocar un Congrés d’Organitzacions socials per recollir les seves opinions i propostes. Però aquest exercici de legitimar a la burocràcia amb accions propagandístiques no és nou, en el passat ja tinguérem el Congrés dels Treballadors, Congrés dels Pobles, Parlament Comunal... i, quan els sectors revolucionaris intentaren plantejar les seves crítiques a la burocràcia i la necessitat d’expropiar la banca i les grans empreses propietat de la oligarquia, foren exclosos o atacats.

Les reserves de suport al llegat de la revolució, la memòria, l’instint i consciència que existeixen entre les masses són molt superiors al que mostren les manifestacions que organitza el govern. Amb una direcció revolucionària i un programa de lluita pel socialisme que reculli les aspiracions i necessitats immediates de la població, es podria revertir la situació d’apatia que mostren milions d’oprimits, que no donen suport a Guaidó ni als plans colpistes però no veuen en Maduro una alternativa.

S’ha de posar en marxa tota aquesta força i tallar de soca-rel l’intent de Guaidó d’aconseguir suport entre els treballadors i el poble. Però això no s’aconseguirà amb paraules. És imprescindible que els revolucionaris ens posem al front de la mobilització contra les polítiques anti-obreres de la burocràcia en les empreses i institucions públiques. Hem d’impulsar urgentment Comitès d’Acció contra el cop, independents de la burocràcia estatal i sindical en cada fàbrica, centre d’estudis o barri. Aquests comitès han d’organitzar accions concretes (assemblees, marxes, concentracions...) i coordinar-se local, regional i nacionalment per unificar les reivindicacions de tots els col·lectius obrers, camperols i populars per derrotar el cop i construir una verdadera economia i estat socialistes, sense burocràcia ni corrupció.

Aquest programa ha de passar necessàriament per l’expropiació dels bancs, la terra i les grans empreses, i de tot el capital imperialista, i que els ingents recursos de Veneçuela siguin administrats directament pels treballadors. Planificant democràticament l’economia en benefici del poble podríem posar fi a la catàstrofe econòmica. Un moviment així no només respondria contundentment a Trump i als seus aliats, aconseguiria conquerir el suport entusiasta de milions a l’Amèrica llatina i a tot el món, conjurant l’amenaça colpista i obrint el camí cap a la transformació socialista de la societat.

¡Per derrotar el colpisme, s’ha de prendre el poder econòmic i polític dels empresaris i buròcrates i que aquest passi a mans dels treballadors i el poble!