image image image image image image
Més enllà de les aparences. La lluita de classes i el govern de Pedro Sánchez
Complir el mandat de l'1 d'Octubre • Ni un pas enrere en la lluita per la república del poble!
50è Aniversari del Maig del 68 francès • Lliçons d’una gran revolució
No és abús, és violació · Èxit rotund de la vaga estudiantil convocada per Lliures i Combatives
Catalunya. Balanç d'una crisi revolucionària
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


Els grans mitjans de comunicació volen reduir l’aniversari del Maig del 68 francès a una revolta estudiantil a la recerca de la "utopia". Menteixen com sempre. En realitat, fa cinquanta anys la classe obrera i el jovent francès van posar contra les cordes el capitalisme. Com ho van fer? En primer lloc resistint la salvatge repressió de l'Estat -atacant inicialment els estudiants en lluita-, i immediatament organitzant una vaga general indefinida que va implicar a més de 10 milions de treballadors, i que ràpidament es va transformar en una ocupació massiva de fàbriques i centres de treball.

En aquest procés, el moviment va desenvolupar un alt grau d'organització a través de comitès de vaga d’instituts, facultats i empreses, mentre que el poder de la burgesia va quedar suspès en l’aire. La transformació socialista de França estava a l’ordre del dia, i la seva culminació hagués provocat un canvi profund en la història.

Els estudiants i la lluita antiimperialista

A principis dels anys 60, la classe dominant de tot el món encara manifestava una gran confiança en si mateixa i el seu sistema. L’onada revolucionària que va sacsejar Europa després de la derrota del feixisme havia quedat enrere i, sobre la destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial, van aconseguir una perllongada etapa de creixement econòmic. Tot i que encara sobrevivien la dictadura franquista, i les de Grècia i Portugal, els dirigents de l’esquerra reformista estaven contagiats d'aquest mateix optimisme.

El suposat capitalisme de "rostre humà" que la socialdemocràcia creia haver guanyat, se sustentava sobre l'explotació dels pobles d'Àfrica, Àsia, i Amèrica Llatina. I va ser precisament aquest element el que va fer encendre l’espurna. Els aixecaments contra el jou imperialista es van estendre per tots els continents, posant en evidència el caràcter criminal i explotador de les suposades democràcies "avançades". La guerra d’alliberament nacional d'Algèria, la revolució triomfant a Cuba, la irrupció de Nasser a Egipte... una infinitat de lluites exemplars van inspirar a les masses a occident. Però de totes elles, la guerra revolucionària dels camperols vietnamites contra la potència militar més poderosa del planeta va ocupar un lloc d’honor. L’exemple de dignitat del poble de Vietnam va posar en peu a milions de joves i treballadors als EUA i Europa, atiant un moviment contra la guerra que va ser clau en la derrota de d’imperialisme.

França, potència colonialista a la Indoxina i Algèria, va ser un dels epicentres d’aquesta mobilització antiimperialista. El 22 de Març de 1968 es van produir les primeres protestes a la universitat de Nanterre contra la detenció de diversos estudiants d'un comitè de solidaritat amb el poble vietnamita. La resposta de Charles de Gaulle, que complia deu anys al govern, va ser aixafar el jovent amb la repressió més salvatge.

Però l’actuació brutal de la policia francesa, els famosos CRS (Compagnies Républicaines de Sécurité), lluny d’acovardir al moviment va despertar la solidaritat i va alimentar la seva ràpida extensió des de les universitats als liceus de secundària. El Barri Llatí va esclatar omplint-se de barricades. Els enfrontaments a la nit del 3 al 4 de Maig es van saldar amb un gran nombre de ferits i detinguts. Molts treballadors, indignats amb la brutalitat policial, van ajudar a aixecar llambordes i compartien barricades amb els estudiants.

No és d’estranyar que fossin els estudiants els que iniciessin la revolta. Les derrotes del passat no eren una càrrega per a ells; ni tampoc mantenien una gran fidelitat a les organitzacions reformistes de l’esquerra política i sindical, i molt menys a les seves directrius conservadores. En aquells primers moments, la direcció estalinista del Partit Comunista Francès (PCF)  va denunciar públicament al jovent. A la portada de L'Humanité -periòdic diari del partit- del 3 de maig, Georges Marchais va escriure: "Cal desemmascarar aquests falsos 'revolucionaris' ja que objectivament serveixen als interessos del poder gaullista i dels grans monopolis capitalistes".1

Per descomptat que un sector de la direcció del moviment estudiantil tenia prejudicis petitburgesos, eren anarquistes i alguns dels seus màxims líders, com Daniel Cohn-Bendit, es declaraven anticomunistes. Però entre milers de joves activistes el que existia era un sa sentiment de rebuig al que no era més que una deformació burocràtica i autoritària del marxisme, representada pels règims estalinistes de l'URSS i de l’Est d'Europa.2 El veritablement important, allò que un genuí dirigent comunista hagués valorat, és que sectors majoritaris del jovent odiaven al sistema burgès. Prova d’això va ser la gran manifestació estudiantil del 6 de Maig, encapçalada per una gran pancarta que deia "Viva La Comuna", en homenatge a la primera insurrecció proletària de la història (París, Març de 1871).

S’estén la vaga malgrat els dirigents

La irrupció dels estudiants va contagiar a la classe obrera, i totes les maniobres per a paralitzar el moviment van fracassar. La pressió des de baix es va fer tan irresistible que els dos grans sindicats francesos, CGT i CFDT3, van cridar a la vaga general pel 13 de Maig al costat dels estudiants. Va ser una protesta massiva. Les manifestacions van ser irresistibles: un milió a París, 50.000 a Marsella, 40.000 a Toulouse, 50.000 a Bordeaux, 60.000 a Lió...

Els dirigents estalinistes del PFC i la CGT tenien l’esperança que aquesta convocatòria alleugés la pressió, i que l’endemà les aigües tornessin al seu curs. Res d’això va passar. Al matí del 14 de Maig nombroses fàbriques van decidir continuar la vaga. Amb el pas dels dies, de les hores, la vaga es va estendre per tota França: el 19 de Maig hi havia dos milions de vaguistes, el 20 eren cinc, el 21 vuit, i, per fi, el 28 de Maig eren 10 milions els treballadors en vaga.

Va ser la mateixa classe treballadora, començant pels seus sectors més avançats, que va desencadenar la major vaga general indefinida en la història de França en contra de les directrius dels seus dirigents. Les grans empreses estaven al capdavant: Renault, Michelin, Peugeot, Citroën, les mines, els ports, les drassanes, els ferrocarrils, el metro, el gas, l’electricitat. Cap sector de la producció s’escapava.

Centenars de milers van ocupar les fàbriques. Els treballadors feien tremolar un dels pilars bàsics del sistema: la sacrosanta propietat privada, el control burgès dels mitjans de producció. A la factoria de Sud-Aviation "no només el conjunt de la fàbrica s’atura, sinó que es decideix prendre l’empresa i segrestar al director. A Renault-Cléon un grup de joves obrers de menys de 20 anys amb contractes precaris desborden la crida de la intersindical CGT-CFDT a aturar-se una hora per torn i, quan escolten per la ràdio que els obrers han ocupat Sud-Aviation, acaben imposant el cessament complet de l’activitat i l’ocupació de la fàbrica ".4

La determinació dels vaguistes irradiava tal força que nombrosos sectors de les capes mitjanes, que anteriorment van ser base de la reacció, van participar en la lluita activament. A Nantes, una manifestació de pagesos va transcorre sostenint la següent pancarta: "No al règim capitalista, sí a la revolució completa de la societat". Els intel·lectuals i artistes se sumen: els actors ocupen el teatre de l'Odèon, al festival de Cannes es clausura, les artistes del Folies Bergère redacten les seves reivindicacions.

Els treballadors tenien el poder a les seves mans

No estem només davant la paralització de la producció. Els obrers van donar la volta a la jerarquia a les seves empreses. Eren ells i no els caps els que manaven. Al cap i a la fi, una revolució consisteix en que les masses, educades per a romandre passives, passen a l’acció i prenen a les seves mans el govern del seu destí. Una situació de doble poder es va estendre per tota França.

A Nantes els vaguistes van arribar més lluny que en cap altre lloc. El 24 de Maig, al comitè del Barri de Batinolles, les dones decideixen organitzar els subministraments i la seva distribució, per a això convoquen a tota la població a una reunió. Després d’aquesta, una delegació decideix anar a la fàbrica més propera per a contactar amb els comitès de vaga. Els treballadors, que ja estaven tractant aquest important assumpte, donen suport a la iniciativa i es crea el comitè d’aprovisionament. Immediatament després, el 26 de Maig, s’organitza el Comitè Central de Vaga (CCH), per a coordinar i unificar totes les energies. L’endemà el CCH s’instal•la a l'Ajuntament de Nantes, la classe obrera era el nou poder polític de la ciutat.

El 29 de Maig el CCH estableix a les escoles sis centres de proveïment pels quals compta amb la solidaritat dels sindicats agrícoles. També emet bons equivalents a una quantitat d’aliments per a utilitzar a les botigues; a les benzineres només es distribuïa combustible als que presenten una autorització del CCH. S’organitza el transport i l’activitat docent, i s’obren escoles infantils on els treballadors i les treballadores poden deixar els seus fills mentre participen en la lluita.

L’experiència d’aquesta ciutat, rebatejada com "la ciutat dels treballadors", és determinant. Va demostrar fins a on podia arribar la classe obrera; capaç d’assumir el control total de la vida social i gestionar tots els assumptes de manera democràtica i col•lectiva. És un moment decisiu en qualsevol procés revolucionari: quan els treballadors comprenen que la burgesia, les seves institucions i el seu Estat ja no són necessaris per a fer funcionar la societat.

Com avortar una revolució?

Anys després d’aquells esdeveniments, l’ambaixador nord-americà a París va recordar que De Gaulle li va confessar quelcom: "S’ha acabat el joc. En pocs dies, els comunistes estaran al poder". Efectivament, enderrocar el capitalisme a França era absolutament possible. Només faltava un partit revolucionari que coordinés i unifiqués l’acció dels milers de comitès de vaga de tot el país sobre l’experiència de Nantes, i prendre el control polític i econòmic en totes les ciutats. I a partir d’aquí, establir un Comitè Central de Vaga de tota França, amb delegats electes democràticament, per a imposar no només les reivindicacions econòmiques més immediates, sinó la formació d'un govern revolucionari que transformés la república burgesa francesa a la república socialista dels treballadors i el jovent.

Aquesta tasca corresponia, en teoria, al PFC, però la seva direcció perseguia l’objectiu contrari. Totes les actuacions dels líders estalinistes estaven orientades a desactivar la revolució.

Encara que el seu primer intent d’aïllar la mobilització estudiantil de la classe obrera va fracassar, no van desistir en evitar que aquesta confluència es reforcés. Per exemple, davant la convocatòria d’una gran manifestació d’estudiants fins a la factoria de Renault a Billancourt, la direcció de la CGT a l’empresa va editar un pamflet per a la plantilla on es calumniava als joves, advertint contra aquells "que cobraven una forta recompensa pels seus lleials serveis a la patronal ".5 Amb aquesta actitud pretenien aixecar un cordó sanitari que aïllés als treballadors dins de les fàbriques.

El 25 de Maig es van iniciar negociacions entre el govern, la patronal i els sindicats. Intentaven desviar al moviment del camí que havia emprès: desallotjar De Gaulle del govern i arrabassar el poder polític i econòmic a la burgesia. Com? Realitzant concessions que calmessin els vaguistes i avortar la crisi revolucionària mantenint intacte l’edifici del capitalisme.

El 27 de Maig a primera hora del matí els negociadors van pactar els "Acords de Grenelle". La burgesia va acceptar reivindicacions rebutjades durant anys, amb l’esperança de refredar els ànims.6  Séguy, secretari general de la CGT, va declarar a la ràdio: "la tornada a la feina és imminent" .7 Però els bastions de la vaga van rebutjar massivament l’acord.

Els dirigents estalinistes van perseverar en la tasca d’aconseguir la tornada a la normalitat... capitalista. D’una banda, van proposar que a cada sector es negociés l’aplicació individualitzada de l’acord. D’altra, van iniciar la tàctica de treure a les masses dels carrers i frenar la seva acció directa, desviant al terreny del parlamentarisme burgès amb la seva proposta de convocatòria d’eleccions.

No va ser fàcil empènyer la classe obrera cap a casa. Així va ser a la metal·lúrgica Hispano-Suïssa: "Dimarts 18, durant l’últim míting de la vaga, el dirigent de la CGT considera la tornada al treball com una cosa guanyada, i doblega solemnement la bandera vermella afirmant que tornarà a servir de nou algun dia. A continuació, crida als treballadors a tornar als seus llocs de treball. Ningú es mou. (...) Alguns treballadors ploren. La tornada a la feina tindrà lloc dimecres 19".8

El 30 de Maig, i després de reunir-se amb alts comandaments militars, De Gaulle dissol l’Assemblea Nacional i convoca noves eleccions. Aquest mateix dia s’organitza una gran manifestació als Camps Elisis "En defensa de la República", a la qual acudeixen més de 300.000 persones mostrant el seu suport al president. La reacció aixeca el cap mentre la vaga retrocedeix fins pràcticament desaparèixer a mitjans de juny. Un cop perdut l’impuls revolucionari pel sabotatge dels dirigents estalinistes, les eleccions del 30 de Juny donen una majoria aclaparadora a De Gaulle i els seus aliats.
Malgrat tot, la reacció no oblidarà mai que va estar a punt de perdre-ho tot. El 31 de Desembre de 1968 el general De Gaulle va concloure el seu missatge de cap d’any amb el següent desig: "Enterrem finalment als diables que ens han turmentat durant l’any que s’acaba". Aquest dimoni es pot enterrar, però només temporalment. Abans o després torna a l’activitat.

La lluita continua

Avui, Macron, un milionari, és president de França. La seva presència a l'Elisi és producte de la fallida dels partits tradicionals que han governat França durant dècades. La popularitat que va recollir tan ràpidament, cau fins i tot a major velocitat. I la classe obrera preserva les seves tradicions de lluita, tornant a posar França cap per avall amb la seva acció.

Noves oportunitats per a transformar la societat, a França i a tot el món, s’estan desenvolupant davant els nostres ulls. La tasca avui, com al Maig de 1968, segueix sent construir el partit que la classe obrera i el jovent necessita per a prendre el poder. 

 

1. Cuando obreros y estudiantes desafiaron el poder. Reflexiones y Documentos. Ediciones ips. Buenos Aires 2008, p. 52.

2. Waldeck Rochet, secretari general del PFC, justificava en aquells dies la intervenció militar soviètica per aixafar el moviment revolucionari del poble txecoslovac.

3. La Confederació General de Treballadors dirigida pel PFC i la Confederació Francesa Democràtica del Treball.

4. Cuando obreros y estudiantes desafiaron el poder. Reflexiones y Documentos. Ediciones ips. Buenos Aires 2008, p. 56 

5. Las huelgas en Francia durante mayo y junio de 1968, Bruno Astarian. Edit. Traficantes de Sueños. Mayo de 2008. pp. 82 i 83.

6. Pujada salarial general i del SMI, rebaixa de la jornada setmanal en una hora, augment dels dies de vacances pagades...

7. Cuando obreros y estudiantes desafiaron el poder. Reflexiones y Documentos. Ediciones ips. Buenos Aires 2008, p. 59.

8.  Las huelgas en Francia durante mayo y junio de 1968, p. 118