image image image image
Catalunya 21D. Oriol Junqueras i els Jordis ostatges de l'Estat
Economia mundial: una recuperació fràgil que amaga una nova bombolla especulativa
Els bolxevics i la qüestió nacional
Més d'un milió de manifestants a Barcelona per la llibertat dels presos polítics
uneteMovilmex 01


La suposada escassetat de diners esgrimida pels governs per a justificar les seves polítiques d'austeritat i negar-se a incrementar els salaris, representa un dels majors fraus de la política econòmica oficial. En realitat, la recessió de 2008 va ser resposta amb un tsunami de liquiditat que va inundar l'economia mundial: només entre la Reserva Federal Nord-Americana (RF) i el Banc Central Europeu (BCE) es van destinar 4 bilions de dòlars dels recursos públics a compra de bons, deute estatal i actius financers privats.

A pocs mesos del desè aniversari del gran Crac, el balanç d'aquestes receptes és més que ombrívol. L'economia real, la que determina les condicions de vida de les famílies treballadores, no ha assolit els nivells previs a la crisi, però la injecció de liquiditat que no troba realització en aquesta esfera s'orienta un cop més cap a l'especulació, inflant una nova bombolla que amenaça amb explotar.

Una recuperació inexistent per a la majoria

La majoria de les institucions econòmiques internacionals projecten un increment del 3,5% en el PIB mundial per a aquest any que ja s'acaba, cosa que evidentment no diu gaire respecte de la marxa real de l'economia. Altres indicadors assenyalen per contra, que les perspectives d'una recuperació sòlida estan en qüestió, i que els desequilibris que han provocat les receptes dels últims anys amenacen amb desencadenar una nova recaiguda.

La política monetària expansiva ha deixat sobre les finances dels Estats una llosa molt pesada: el deute públic mundial va arribar en els primers nou mesos de 2016, la xifra rècord de 60 bilions de dòlars. El deute mundial total, financer i no financer, el qual ha contret els governs, empreses, i les famílies, va arribar en aquesta mateixa data als 217 bilions de dòlars, un 327% del PIB mundial. I no es tracta de països perifèrics, sinó del cor, el cervell i els pulmons del capitalisme mundial. Als EUA l'endeutament públic, supera el 100% del PIB, mentre a la zona euro arriba al 90%. A la Xina, segons Reuters, supera dues vegades i mitja el seu PIB, i al Japó equival a la riquesa produïda durant un any multiplicat per dos. No és difícil pronosticar que aquest assumpte serà una vegada més utilitzat com a coartada per prolongar les retallades de la despesa social.

Si parlem dels llocs de treball, tot i els grans titulars, la situació no és bona. Els organismes nord-americans presumeixen d'un atur inferior al 5%, però la realitat és que la taxa de població que treballa en l'actualitat, un 62,9%, continua per sota del 66% que ho feia el 2007. A Europa, ens informen que l'atur serà el 2017 el més baix des de 2009. No obstant això, el nombre d'aturats de la UE superarà en més de dos milions els que es comptabilitzaven abans de la crisi, fins arribar a la xifra de 19 milions. Tot això sense oblidar que els llocs de treball que s'ha creat en aquests anys són orgànicament precaris i molt pitjors remunerats: treballem més, en pitjors condicions i per menys diners. D'altra banda, 117,5 milions dels 502 milions de ciutadans de la UE estaven en risc de pobresa o exclusió social el 2016, als EUA la xifra superava els 45 milions. En el capitalisme del segle XXI, tenir feina no et salva d'aquest risc.

I és que alguna cosa segueix fallant en l'economia productiva. Tot i la ingent quantitat de diners posada en circulació, la inversió en els sectors industrials que produeixen riquesa tangible segueix endarrerida. El 2007, la formació bruta de capital fix a la UE representava el 22,62% PIB, mentre el 2016 només arribava al 19,59%, tres punts menys; als EUA era d'un 22,11% el 2007 i d'un 19,82% el 2015. En el cas de l'Estat espanyol el descens és paorós: d'un 31,04% en 2007 passa a un 19,9% el 2016. Totes les dades són del Banc Mundial.

Una bombolla amenaçadora

És evident que tota aquesta massa de diners no s'ha destinat a la inversió productiva ni a millorar les condicions de vida de la població. Però per a una minoria, els monopolis i la banca, la recuperació és senzillament espectacular. Els grans capitalistes han fet suculents negocis utilitzant aquests diners per especular amb el deute sobirà dels països i en els mercats de valors, com testifica que el 2009 el parquet novaiorquès se situés en els 6.500 punts i en l'actualitat superi els 22.000.

Una nova bombolla especulativa, amb trets molt similars a la que va esclatar en 2007/2008, s'està forjant. On inverteixen aquests capitalistes el seu excedent? El seu terreny preferit són les anomenades TIC, companyies tecnològiques de la informació i la comunicació. L'índex Standard&Poor's 500 (Standard&Poor's 500 Index) que agrupa les 500 empreses més importants dels EUA i es considera el més representatiu del mercat, ha crescut prop d'un 270% des dels seus mínims en 2009, el que suposa un augment de capitalització de 3,5 bilions de dòlars. El gruix d'aquest increment està concentrat en les cinc grans companyies tecnològiques: Apple, Alphabet/Google, Amazon, Facebook i Microsoft, que a més a més el passat Setembre van superar la barrera de tres bilions de capitalització conjunta, segons Google Finance.

Les cinc grans s'han desplaçat en el rànquing a gegants de l'energia com Exxon Mobile, bancs com Citigroup o els supermercats Walmart. Hi ha una autèntica bacanal de beneficis vinculats a les TIC, com subratlla l'exemple recent del fundador d'Amazon, Jeff Bezos, convertit en el nou home més ric del món gràcies a les vendes del passat Black Friday (una fortuna personal de 100.000 milions de dòlars ).

Les tendències especulatives són evidents quan una empresa com Apple, amb 110.000 empleats, rep més inversió i triplica els beneficis d'una altra com Walmart, multinacional que té dos grans títols: el de major ocupadora privada del món, amb 2.300.000 treballadors, i la que també ven més al detall.

La lògica capitalista

Quan es tracta d'obtenir beneficis, la memòria dels capitalistes s'assembla a la del personatge Dory de Buscant a Nemo, és sorprenentment curta. Durant 1999 ja es va produir una punxada de la bombolla tecnològica. Va ser tan profunda, que tres anys després el Nasdaq (que recull els 100 valors de les companyies més importants del sector de la indústria) havia perdut el 78% del seu valor, o el que és el mateix, 5 bilions de dòlars. Més recentment, durant l'estiu de 2015, la desconnexió entre l'economia real i l'especulativa, va provocar que les principals places de la borsa xinesa perdessin en setmanes un terç del seu valor, superior als 4 bilions de dòlars.

Ara hi ha dos grans preguntes sobre el futur de l'economia mundial. D'una banda, què passarà si es retiren els estímuls monetaris de la RF i el BCE, que són la base de tota aquesta orgia borsària i el creixement desmesurat dels beneficis de les TIC. I, la segona, quant trigaran a esclatar o contreure les bombolles especulatives? Per la nostra part, com a marxistes afegim un factor més a l'equació: com reaccionarà la classe obrera si després de deu anys d'austeritat el capitalisme recau en la crisi i els governs pretenen donar una nova volta de rosca a l'austeritat?