El passat 8 de juliol, aprofitant la calma pròpia de la temporada estiuenca, el Govern de Zapatero va aprovar una reforma de la Llei d'Òrgans Rectors de les Caixes d'Estalvis (LORCA) que obre de bat a bat les portes que el procés de reestructuració de les Caixes, iniciat a l'estiu de 2009 amb la creació del FROB, desemboqui en la seva completa privatització.
En un article sobre aquest tema publicat a El Militante de febrer d'aquest any ja anticipàvem el probable resultat final de les mesures de reforma que s'estaven preparant: "Les mesures legislatives en marxa (assignació de drets polítics als titulars de quotes participatives, regulació dels SIP per a acostar les caixes a l'estructura jurídica pròpia d'un banc, etc.) anticipen que el destí final de les caixes és que els seus recursos siguin absorbits per la banca, i que una bona part dels seus llocs de treball, simplement, desaparegui.".
I així està passant. A través d'alguna de les quatre possibles vies de reforma recollides en la nova Llei, les Caixes s'aniran acostant cada vegada més a la figura jurídica d'un banc, perdent definitivament les característiques de" fundació amb fins socials" que les feien tan particulars dintre del sistema financer de l'Estat espanyol.
A través d'aquestes quatre vies, el govern tracta de donar una sortida a la situació de col·lapse en la qual es troba el sector de les Caixes com a conseqüència de les polítiques aplicades en l'època del boom immobiliari. Les pressions de la banca espanyola i europea ja havien aconseguit el passat mes de gener que les condicions fixades per la Comissió Europea per a l'aprovació del FROB (el fons de rescat de les Caixes d'Estalvi, finançat amb diners públics) fessin pràcticament impossible que les Caixes d'Estalvi mantinguessin la seva estructura i forma jurídica actuals. La LORCA ve a formalitzar legalment el que en la pràctica era una decisió presa prèviament entre bastidors: que els recursos de les Caixes siguin fagocitats per la banca, i que els ratis d'eficiència del sistema financer millorin per mitjà de la retallada de despeses, aconseguit a través del tancament d'oficines i la destrucció de llocs de treball .
Perquè l'objectiu real de la LORCA és precisament facilitar el traspàs a la banca privada de la part rendible del negoci de les Caixes, mentre es continua sanejant amb diners públics la part dels actius de les Caixes danyats per l'esclat de la bombolla immobiliària. I per a això, de forma coordinada amb l'aprovació de la LORCA, la Comissió Europea va aprovar el passat 23 de Juliol que el FROB, la vigència del qual havia finalitzat el 30 de juny, es pogués prorrogar fins al 31 de desembre de 2010, posant així una dotació de fins a 99.000 milions d'euros a la disposició de les necessitats addicionals de rescat del sector financer.
I respecte a les plantilles, els tretze processos de fusió en marxa contemplen en la seva majoria una reducció d'oficines i de personal, de manera que els inversors que finalment es reparteixin el botí de les Caixes no hagin d'enfrontar-se a conflictes amb els seus treballadors.
Contingut de la LORCA
La LORCA, per si mateixa, no obliga imperativament a les Caixes a modificar la seva naturalesa jurídica. De fet, la primera de les vies de reforma previstes permet a les Caixes mantenir la seva actual condició, però amb l'obligació d'introduir dues importants canvis.
El primer canvi és que es facilita l'entrada de capital privat en les Caixes a través de les "quotes participatives", una espècie d'accions que poden arribar a representar fins al 50% del patrimoni de les Caixes i que, a partir d'aquesta Llei, podran tenir drets polítics similars en la pràctica als que tenen els accionistes d'una societat anònima. Així mateix, aquestes quotes podran negociar-se en mercats secundaris, sense límits per a l'acumulació de títols en mans d'un únic propietari.
El segon canvi es refereix a la modificació de la composició dels òrgans de govern. A partir d'ara, els representants de les Administracions Públiques no podran tenir més del 40% dels drets de vot en l'assemblea general, consell d'administració i comissió de control de cada Caixa. D'aquesta manera es possibilita que inversors privats, titulars de quotes participatives, puguin arribar a la majoria en la direcció de les Caixes a través d'acords amb altres col·lectius (representants dels impositors, ajuntaments, CC.AA. o treballadors).
Les altres tres vies definides en la Llei estableixen passos intermedis perquè les Caixes puguin avançar a diferents ritmes en el camí de la privatització, ampliant i generalitzant l'establert en el Decret Llei aprovat a l'abril de 2010 per a regular l'establiment dels SIP (Sistemes de Protecció Institucional). Per a això la Llei facilita tres grans canvis:
- Les Caixes podran crear bancs als quals traspassar-los o bé tot el seu negoci, o bé només la part financera, mantenint la Caixa la cartera de participacions industrials.
- Les Caixes podran treure al mercat el capital d'aquests bancs, sense cap límit. En tant la majoria de les accions del banc es mantinguin en poder de la Caixa, aquesta mantindria la seva actual forma jurídica, així com l'Obra Social.
- En cas que una Caixa perdés la majoria en el banc establert per ella, perdria automàticament, i de forma irreversible, la seva condició de Caixa, passant a ser una fundació, i finalitzant amb aquesta transformació el procés de privatització.
Addicionalment, i en previsió de noves fallides com les ocorregudes a Caja Castilla La Mancha i CajaSur, la nova Llei estableix que les Caixes que han ser intervingudes pel banc d'Espanya seran definitivament privatitzades.
Què canvia en les Caixes?
Els canvis previstos en la LORCA constitueixen un pas decisiu perquè l'actual negoci de les Caixes sigui absorbit per la gran banca, i desapareguin les característiques que distingien a les Caixes del negoci bancari tradicional. Amb la creació per part de les Caixes d'una sèrie de nous bancs (Banca Cívica, Banco Mare Nostrum, Banco Liberta, etc.) comencen a desaparèixer per a sempre la vinculació del negoci de les Caixes a l’anomenada "Obra Social", la impossibilitat que les Caixes reparteixin beneficis, i el doble paper de les Administracions Públiques com partícips destacats en els Òrgans de Govern (Ajuntaments i CC. AA.) i com supervisores de les Caixes (competència, fins a ara, de les CC. AA.).
Però aquests canvis jurídics, per importants que siguin, no han d'ocultar el fet que les Caixes d'Estalvi, a pesar de la seva titularitat semipública i de la seva suposada vocació "social", operaven de fet exactament igual que un banc privat. Ja des dels anys 60 del segle passat, les Caixes estaven vinculades a grups econòmics privats, i les reformes del PSOE el 1985 no van fer sinó facilitar que els governs autonòmics aprofitessin el poder econòmic de les Caixes per a establir xarxes clientelars, que es van convertir més endavant en la base de la corrupció generalitzada que va acompanyar a l'especulació immobiliària de l'última dècada.
La reforma establerta per la LORCA sacrifica el caràcter "social" de les Caixes. Però aquest sacrifici és més formal que real. En un entorn capitalista, ni el més benintencionat dels gestors podria aconseguir que les Caixes, amb el seu importantíssim volum de recursos, operessin al marge de les lleis del mercat capitalista i se centressin en la seva vocació de " fer el bé" i "ajudar als necessitats". Aquest caràcter "social" era, des de fa dècades, una completa ficció, que en molts casos només servia per a subvencionar de forma encoberta negocis administrats per testaferros dels gestors de les Caixes.
Res, doncs, perdem els treballadors per la desaparició de la " Obra Social". Però qui si poden perdre, i molt, són els gairebé 133.000 treballadors de les Caixes. Per als capitalistes que es van a llançar a invertir en les Caixes en vies de privatització, l'èxit de la seva inversió dependrà de la seva capacitat d'administrar els recursos de les Caixes prescindint del major nombre possible dels seus empleats. Els mitjans tècnics actuals juntament amb la externalizació a subcontrates per una banda del treball administratiu, permeten als bancs multiplicar els seus dipòsits i els seus actius sense necessitat alguna d'incrementar les seves plantilles. El gran negoci que el Govern de Zapatero està posant en safata a la gran banca és el de quedar-se amb els recursos i negoci de les Caixes, conservant només la plantilla imprescindible per a la continuïtat de l'operativa diària.
Una alternativa socialista, l'única solució per a les Caixes
Les Caixes d'Estalvi han arribat a una situació sense sortida com a conseqüència de la crisi general del sistema capitalista. Les limitacions jurídiques a la seva capacitat de captar capital en el mercat, unides a les pressions de la gran banca, han fet inviable la continuïtat de la seva forma tradicional d'operar. Igual que va passar en el passat amb la petita explotació camperola autosuficient i el petit comerç tradicional, el desenvolupament del capitalisme s'està duent per davant una forma d'operar en els mercats financers que ja no pot mantenir-se.
Per això, i davant l'amenaça de destrucció de diverses desenes de milers de llocs de treball directes (90.000 treballadors de les Caixes estan afectats pels processos de fusió que només acaben de començar) i de molts milers més induïts en altres sectors, els treballadors i els nostres sindicats no podem donar suport reivindicacions de tipus localista que sota l'excusa de salvar la Caixa d'Estalvis d'una localitat o una comunitat, en realitat el que fan és intentar salvar a costa de diners públics els negocis ruïnosos del sector més endarrerit i parasitari de la burgesia de l'Estat espanyol. Sens dubte, els sectors empresarials vinculats a cada Caixa, els mateixos que les han vingut administrant com si fossin el seu mas i que les han conduït a la fallida, intentaran manipular a les direccions sindicals perquè els recolzin en el seu intent de preservar les Caixes tal com funcionen avui dia. Però aquestes mobilitzacions localistes no beneficien en res als treballadors. El seu únic objectiu és que els actuals gestors de les Caixes obtinguin el major benefici possible en el procés de privatització, utilitzant l'excusa demagògica de la defensa de l'ocupació com una palanca per a fer major pressió enfront del govern i els nous inversors.
Per contra, els treballadors devem exigir al govern de Zapatero que no destrueixi les Caixes, la seva xarxa d'oficines i l'experiència professional de les seves plantilles, que no regali els seus recursos a la gran banca. La nostra alternativa és que les Caixes d'Estalvi siguin nacionalitzades sota control obrer, i els seus recursos posats al servei de la creació d'ocupació i el finançament d'obres d'interès social. Les Caixes d'Estalvi no tenen propietari que indemnitzar i la seva nacionalització podria ser immediata. Per descomptat , unes Caixes d'Estalvi posades al servei de les necessitats d'estalvi i crèdit de les famílies, dels treballadors autònoms, dels petits comerciants i els petits empresaris, ràpidament demostrarien que no són compatibles amb l'existència d'un sector financer privat. La gran banca intentaria boicotejar-la, demostrant definitivament que els interessos dels banquers són incompatibles amb els de la immensa majoria de la societat, i justificant així la necessitat que el conjunt de la banca sigui incorporat, sense cap indemnització i sota control dels treballadors, a un sistema de banca públic al servei de les necessitats dels treballadors i la immensa majoria de la societat a través de la planificació democràtica de l'economia.
