uneteMovilmex 01


Encara que el govern es resisteix a reconèixer públicament tota la gravetat de la situació econòmica, la Unió Europea ja ha pronosticat per a l'Estat espanyol una recessió per als dos últims trimestres de l'any (del 0,1% i 0,3%, respectivament). A la pràctica, l'economia ja es troba estancada i la construcció, el sector que va empènyer tots els altres durant més d'una dècada, continua sofrint una caiguda en picat i amenaçant amb desestabilitzar tot el sistema financer. Recentment Financial Times va publicar un article en el qual feia un balanç de les economies portuguesa, italiana, grega i espanyola en el que concloïa: "Fa vuit anys, els porcs van arribar realment a volar. Les seves economies es van disparar després d'unir-se a l'eurozona. (...) Ara els porcs estan caient de nou a terra". El mateix rotatiu econòmic britànic adverteix que a l'Estat espanyol es pot veure "el més dramàtic" de la crisi econòmica mundial i que és inexorable una "profunda recessió".

Tal com els marxistes assenyalem en resposta a les vanes il·lusions del govern, la caiguda de la construcció ja ha tocat de ple a la indústria. La producció industrial va caure un 4,4% el juliol respecte a un any abans i suposa el tercer mes consecutiu en què aquest indicador disminueix. Tan sols en el primer trimestre de l'any s'han tancat 8.530 empreses, un increment del 42,4% respecte al mateix període de l'any anterior.

 

 

Efectes socials dramàtics

 

Els efectes socials del canvi de cicle ja s'estan fent notar i d'una manera dramàtica per a milers de famílies. En un any l'atur s'ha incrementat un 24,7%, 500.000 parats més que l'estiu passat, assolit un total de 2.531.000, sempre segons xifres oficials. La xifra d'aturats és la pitjor des de febrer de 1998, però el pitjor està per arribar.
Les famílies estan restringint bruscament el consum i no només de béns duradors (caiguda del 16% el juliol respecte a juliol de 2007) sinó també en aliments i altres productes de primera necessitat. L'Estat espanyol és, al costat de Luxemburg, el segon país europeu on més van baixar el juliol les vendes del comerç minorista, un 5,9%, respecte al mateix mes de 2007.
Mentrestant, els treballadors que conserven el seu lloc de treball continuen perdent poder adquisitiu: l'augment salarial mitjà pactat als convenis col·lectius firmats fins a juliol va assolir el 2,84%, segons dades del ministeri de Treball i Immigració. Tanmateix, aquesta pujada és molt inferior a l'increment dels preus registrat fins a juliol, que segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE) va ser del 5,3%.

 

 

El govern, al rescat de la banca i els capitalistes

 

Davant d'aquesta situació, quina és l'actitud del govern? Zapatero s'omple la boca dient que "dedicarà els recursos a recolzar els treballadors, als que perden la feina, als pensionistes... Però que no em demanin diners per salvar empreses d'aquells que han tingut grans beneficis a través de processos que, en moltes ocasions, no han estat adequats per a l'economia" (El País, 8-9-08). Aquestes paraules són molt boniques, però els fets les desmenteixen. Pocs dies després Zapatero va rectificar i va anunciar en el Congrés una línia de crèdit de 3.000 milions d'euros, ampliables, per a les constructores i altres mesures destinades a beneficiar, precisament, que "han tingut grans beneficis a través de processos que, en moltes ocasions, no han estat adequats per a l'economia": la banca.
El govern de Zapatero vol evitar "el risc que les entitats financeres s'enfrontin a un conjunt de suspensions de pagaments amb el consegüent impacte negatiu sobre els seus balanços". Són paraules literals de La Moncloa. És a dir, s'utilitzaran els diners públics, com als EUA, per salvar els interessos d'una minoria de privilegiats que són, al seu torn, els principals responsables de la crisi capitalista.
La banca ha estat la principal protagonista de la bacanal especulativa de l'última dècada. Una ínfima minoria de paràsits ha acumulat beneficis gegantins, mai no vistos anteriorment, any rera d'any, a costa del sacrifici i explotació de milions de famílies (aquestes dediquen el 46,2% de la seva renda disponible a pagar les hipoteques, un augment, en només tres anys, del 10,2%); i ara que la bombolla immobiliària que ells mateixos van crear per omplir-se les butxaques ha esclatat, ara que aquestes entitats financeres es veuen amenaçats per la morositat i per les dificultats cada vegada majors d'obtenir préstecs de la banca privada estrangera i del BCE, volen que l'Estat vingui al rescat per treure'ls les castanyes del foc.
Per als banquers i empresaris diners en efectiu; per als treballadors paraules molt sonores sense cap mesura pràctica que les recolzi. El govern ha anunciat l'increment del 6% de les pensions mínimes. Però com es pot presentar això com un grandíssim avenç si ni tan sols no compensa l'increment del cost de vida i les pensions es mantenen en una quantia miserable? En contrast, el govern ha suprimit l'Impost sobre el Patrimoni, de manera que els grans capitalistes deixaran de pagar a l'Estat 1.800 milions d'euros. El gir a la dreta del govern de Zapatero és real i concret. La decisió de retallar en un 70% l'oferta pública d'ocupació per a 2009, restringir els diners dels ajuntaments per cobrir serveis essencials per a la població, o les mesures a favor de la privatització de l'ensenyament i la sanitat pública són fets que els discursos no poden desmentir.

 

 

Un altre model de creixement?

 

Com si fóssim nens de tres anys, el govern i els dirigents sindicals tracten d'entabanar-nos amb contes: Cal apostar per "un nou model de creixement" per sortir de la crisi! ens diuen; un "model" basat en la indústria, en la tecnologia, en la formació, etc., i que substitueixi el maó i la mà d'obra barata com motors de l'economia. Una vegada més, paraules i més paraules.

El petit inconvenient d'aquest pla estratègic de Zapatero és que els capitalistes tenen els seus propis projectes: preservar els seus beneficis i posar el capital acumulat en els últims anys en lloc segur. I tenen bastant clar com fer-ho: abaratint més els costos salarials, intensificant l'explotació dels treballadors, "adequant les plantilles al volum de negoci", és a dir, acomiadant la gent, i congelant les inversions fins que es presentin oportunitats més clares o posar els diners en altres bombolles especulatives que els brindin altes taxes de beneficis. De fet, un altre dels símptomes de la profunditat de la crisi de sobreproducció, és la clara caiguda de la inversió i dels beneficis empresarials en el sector industrial. I la raó d'això és que no poden col·locar el mateix nombre de mercaderies al mercat que fa un any. Si el mercat és saturat, si les vendes cauen estrepitosament per quina raó un empresari invertirà en augmentar la seva capacitat productiva, en noves plantes o en més contractacions de treballadors?

 

 

El reformisme fa el joc a la dreta

 

Així, mentre el govern del PSOE s'implica cada vegada més en fer el treball brut per als empresaris i els banquers i tracta, convulsivament, de fer "gests progressistes" que provoquin algun lladruc del PP (canvi en la legislació de l'avortament, concreció de la Llei de Memòria Històrica, propostes sobre el suïcidi assistit, etc.), la dreta, dins la nova orientació, te molt de compte de no despertar la ira de la classe obrera i de la joventut més enllà d'un cert límit, perquè han entès amargament que quan la base social de l'esquerra es mobilitza tenen bastants paperetes per sortir perdent, tant al terreny electoral com en el carrer.
La política procapitalista del PSOE, incapaç d'oferir una alternativa i desplegar tot el potencial de lluita de la classe obrera, s'ha convertit en la principal esperança del PP. Òbviament, aquest esquema seria impossible sense la col·laboració dels dirigents sindicals, situats en l'última línia de contenció de la lluita de la classe obrera. La seva última aportació al debat ha estat la de mostrar-se "relativament satisfet" amb l'austeritat pressupostària del govern per a 2009, que els va transmetre el passat 10 de setembre Solbes. Fidalgo ho justificava dient que "té a veure amb la situació econòmica", per tant no hi ha res que fer. Però aquest lamentable paper l’estant jugant en un moment en el qual el seu sindicalisme de moqueta i la seva autoritat política està sota mínims, i la insatisfacció de la classe obrera i de la joventut està en els seus màxims. Aquest és el punt de suport més important de tots aquells que defensem la necessitat de passar a l'ofensiva per frenar tots els atacs de la burgesia, i recuperar els nostres sindicats com autèntics instruments de lluita. Els sindicats de classe han de rectificar la seva orientació i de començar a preparar una vaga general per obligar un canvi radical de la política del govern en benefici dels treballadors. Defensar els llocs de treball, defensar els salaris i els serveis públics només és possible amb la mobilització massiva i unitària del conjunt de la classe treballadora.
L'experiència ha demostrat que l'únic model de creixement que té el capitalisme és l'increment de l'explotació i de la desigualtat. Sota el capitalisme no hi ha cap altre model possible. El veritablement important és el model de societat, la lluita pel socialisme. Aquesta és l'única sortida per a les masses i per a les generacions futures. Aquesta serà la causa que, per la seva pròpia experiència, abraçarà la classe obrera en els pròxims anys. Organitza't amb nosaltres per portar-la a la victòria!